Salvador Dalí i Domènech (Figueres, Alt Empordà, 11 de maig de 1904 — Figueres, Alt Empordà, 23 de gener de 1989) fou un pintor, decorador, escriptor i pensador català, un dels principals representants del surrealisme. Fill d’un notari, estudià a l’Escola Municipal de Dibuix de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, on ingressà el 1922 i d’on fou expulsat el 1926. Freqüentà la Residencia de Estudiantes, on s’integrà en el grup que seria conegut més tard com a Generació del 27. Tingué una estreta relació amb Luis Buñuel, García Lorca i Pepín Bello. Els anys 1925, 1926 i 1928 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona, i el 1935 a la Llibreria Catalònia, anys en què la seva pintura, el Manifest Groc (1928), els seus articles a L’Amic de les Arts i les conferències (1930) a l’Ateneu Barcelonès —on insultà la memòria d’Àngel Guimerà— i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular provocaren reaccions violentes de signe divers. Instal·lat a París des de la darreria dels anys vint, esdevingué la figura més brillant del surrealisme pictòric; allà conegué la muller de Paul Eluard, Elena Diakonova, anomenada Gala, que des d’aleshores fou la seva dona, musa i consellera.

En 1940-48 s’establí a Nova York, i consolidà la seva projecció internacional, a la qual contribuí tant o més que la seva pintura el seu histrionisme i l’aptitud per a l’espectacle i la propaganda. Féu nombroses exposicions individuals, la més celebrada de les quals fou la del Museu d’Art Modern de Nova York (1941), i escriví i publicà també obres, com The Secret Life of Salvador Dalí (1942), la novel·la Hidden Faces (1944), els dos exemplars de Dalí News (1945-47) i Fifty Secrets of Magic Craftsmanship (1948), entre altres. Situat amb aquestes activitats públiques al marge de l’ortodòxia surrealista, i decantat pel franquisme ja el 1939, fou expulsat del grup, acusat de feixista per André Breton, el qual, amb el seu nom, formà i popularitzà l’anagrama Avida Dollars. Alternà l’estada nord-americana amb sojorns a Portlligat, paisatge esdevingut leitmotiv en la seva obra.

En tornar a Espanya el 1948, seguí, segons ell, la tradició espiritual de Zurbarán, Murillo, Valdés Leal i els grans místics de la literatura castellana. La conferència ¿Por qué fui sacrílego, por qué soy místico? a l’Ateneu Barcelonès (1950), tingué un ressò similar, bé que de significació oposada, a la que havia pronunciat el 1930; tanmateix, la seva actitud i els matisats elogis a Picasso contribuïren a una certa liberalització del concepte oficial de l’art. La seva pintura, d’una originalitat i qualitat innegables, partí del noucentisme i, després d’una etapa cubistitzant, adoptà el que ell anomenà activitat paranoicocrítica que donà la seva obra més característica: escenes oníriques realitzades amb una extraordinària minuciositat tècnica, influïdes per la pintura metafísica i per l’obra de Feliu Elias: Cistell amb pa (1925), La sang és més dolça que la mel (1927), Retrat de Paul Eluard (1929), El gran masturbador (1929), El joc lúgubre (1929), Persistència de la memòria (Rellotges tous) (1931, al Museum of Modern Art de Nova York), Retrat de Gala (1931), El naixement dels desigs líquids (1932), El desnonament del moble-aliment (1934), Presagi de la Guerra Civil (1936), Autoretrat amb bacó fregit (1941), diverses variacions sobre el tema de L’àngelus de Millet, etc.

El seu gust per les perspectives desolades sembla ésser influència de Modest Urgell, com també del paisatge empordanès. L’estada a Itàlia durant la guerra civil de 1936-39 inaugurà una etapa on predominen els temes religiosos, històrics i al·legòrics: Temptació de sant Antoni (1947), Leda atòmica (1949), La Mare de Déu de Portlligat (1950), El Crist de sant Joan de la Creu (1950), Descobriment d’Amèrica per Cristòfor Colom (1959), Batalla de Tetuan (1962) —inspirat en Fortuny—, etc.; és en aquest període que aconseguí els seus jocs visuals més espectaculars: Bust de Voltaire (1941), Retrat del meu germà mort (1936). En etapes successives emprà l’holografia i realitzà pintures estereoscòpiques com La cadira (1975). Ultra les nombrosíssimes exposicions internacionals i antològiques portà a terme una gran campanya de revaloració de l’art pompier (Meissonier, Fortuny, Gustave Moreau) i contribuí a la difusió del modernisme català arreu del món. Col·laborà en alguns films: Un chien andalou (París), L’âge d’or (1931), ambdós dirigits per Luis Buñuel, amb qui féu els guions —tot i que no aprovà el to anticlerical que donà al segón—.

El 1932 publicà, també a París, el guió Babaoua, que mai no seria rodat, precedit d’una Abrégé d’une histoire critique du cinema. Col·laborà a Spellbound (1945) d’Alfred Hitchcock, on realitzà l’escena del somni. Protagonizà Le divin (1968), d’André Smagghe, rodà amb Robert Descharnes la cinta L’aventure prodigieuse de la dentellière et du rhinocéros (inacabada) i Impressions de la Haute Mongolie (1975), de les quals és autor. Realitzà l’escenografia i escriví els llibrets dels ballets Bacanale (1939), Labyrinth (1941), Mad Tristan (1944), etc. Pel que fa al teatre, s’inicià a Barcelona amb l’escenografia de Les forces de l’amor i de la màgia (1927), farsa del segle XVII muntada per Adrià Gual, i posteriorment col·laborà amb Visconti (Rosalinda o As you like it, 1949) i amb Luis Escobar (Don Juan Tenorio 1949). Conreà el cartellisme, el gravat (sèrie L’alquímia dels filòsofs, 1976, i la il·lustració de llibres, entre els quals edicions de la Divina Comèdia (1953) i El Quixot (1957), i dissenyà joies, escultures i objectes diversos.

A banda dels llibres publicats als EUA, cal esmentar la novel·la La femme visible (1930), Journal d’un génie (1954) i Le mythe tragique de l’Angelus de Millet (1963). Fou membre de l’acadèmia de Belles Arts de França, el 1982 rebé la Medalla d’Or de la Generalitat. Dissenyà un museu monogràfic propi a Figueres, inaugurat el 1974 (Teatre Museu Dalí). Després de la mort de Gala (1982), Dalí visqué retirat i envoltat per un grup reduït de col·laboradors. El 1984 es constituí la Fundació Gala-Salvador Dalí que té cura del seu llegat. El 2009 es constituí a Berlín un museu dedicat al pintor a partir de l’exposició intinerant Dalí – Die Ausstellung, que reunia un fons d’unes 400 peces procedents de col·leccions privades, i al gener del 2011 fou inaugurat a la ciutat nord-americana de Saint Petersburg (Florida), el Salvador Dalí Museum.

Link to full artist’s bio: Salvador Dalí i Domenech