Conversa entre Vicenç Altaió i Blanca Llum Vidal

Vicenç Altaió (VA): Blanca, va ser Jacques Dupin, el poeta i gran biògraf de Miró, que a Mont-roig a l’any del centenari em va dir: «la gent, per entendre l’obra de Miró, hauria d’observar de quina manera els pagesos catalans treballen la terra i com els poetes ho fan universal». He trigat trenta anys a saber comprendre exactament què és el que estava dient, però, és clar, vaig entendre dues coses: una primera, que la poesia treballa la terra, com en Miró treballa la matèria, i que la poesia no és un idealisme, sinó que és…

Blanca Llum Vidal (BLV): …alguna cosa arrelada.

VA: …totalment arrelada, física, i a la vegada universal. Tots nosaltres som subjectes en la història, i plegats, subjectes anònims; i Miró es va voler treure del damunt el sobrepès del subjecte psicològic per anar a buscar l’impuls creatiu en l’anònim. Una lluita en la condició humana que trenca amb la quotidianitat i el fàcil consum comunicatiu, i va més enllà. I això ho troba en la poesia. Va ser durant l’època de formació que va aprendre dels poetes, dels poetes de la ruptura i la sensibilitat de Salvat-Papasseit, com a amic, o d’Apollinaire, de fora. I quan va començar a pintar a París amb els amics de la rue Blomet, va descobrir que no hi havia cap distinció en la revolta, la de l’esperit i la de la matèria, com tampoc no hi ha cap distinció entre art i poesia. Calia atènyer la poesia per fer art.

BLV: Això que has dit em sembla molt interessant. Això dels pagesos i dels poetes, vull dir. A la conversa que van tenir Miró i Raillard, que molt després es va traduir al català i que porta per títol El color dels meus somnis, hi ha un moment en què Raillard pregunta a Miró per la relació amb els poetes i la poesia. Miró li explica que van ser els primers que el van entendre. I en aquell moment es posa a parlar, no dels pagesos, però sí dels artesans, dels artesans considerats com el súmmum de la perfecció pel que fa a la relació entre l’art i la matèria. Quan apareixen el poeta i la poesia, apareixen un pagès o un artesà. És molt bonic. Molt potent, el paral·lelisme. Hi ha un tipus de treball amb la matèria, amb la cosa física, que Miró troba similars en el poeta i l’artesà. I això té un gran impacte en la seva obra, no? És la conjunció d’aquests dos elements, crec.

VA: Hi ha molts artistes que quan van cap a l’estudi llegeixen el diari i tenen aquesta clara consciència de la preocupació de l’entorn per fer la pròpia obra i donar una resposta al món. És curiós perquè Miró, sempre ho va explicar així ell, observa aquest món petit i gran, de prop i de lluny, el micro en la força de la natura i el macro en l’univers, i estableix una interrelació en tots els sistemes de la natura que s’expressen en una escriptura particular i il·legible. A la pintura de Miró les coses neixen per elles mateixes, al capdavall la seva pintura és natura: energia i creació. Dinamisme i comunicació poètica.

BLV: Sí. I diria que aquesta tendència a anar cap a la poesia també té relació amb el que diu que sol·licita de l’espectador. I què sol·licita? L’aprenentatge de la llibertat.

VA: Justament.

BLV: Crec que per això topa d’una manera tan fluïda, tan natural, diguéssim, amb tot el món de la poesia, del surrealisme… Hi ha alguna cosa que va més enllà, que no va en contra de l’intel·lecte, però sí que va més enllà.

VA: Cap al món del sensible.

BLV: Sí, sí, del sensible, de l’emoció, no del sentiment, que això, aquesta diferència, Miró la remarca molt. El que pretén és el trasbals de l’emoció.

VA: Això dels poetes, Miró va fer 109 llibres amb poetes. La majoria amb poetes de l’escola francesa (Tzara, Breton, Éluard, Dupin, etc.) i una petita part, però no menys significativa, amb poetes catalans. I de la colla dels poetes catalans, cadascú hi juga un paper ben diferent. Per exemple, J.V. Foix és el seu germà bessó en el sentit que fan la mateixa recerca: van cap a endavant tot anant cap a enrere, cap al llenguatge més primigeni. Això és: mots com pedres. De Salvat-Papasseit, Miró confessa al llibre de George Raillard que és el poeta que més li agrada, perquè el poeta anarquista avantguardista i popular és el poeta de l’emoció —i Miró no pinta amb el cap, pinta amb el cor. Miró té aquest sentit punyent, rebel, inconformista amb el llenguatge poètic, i en això Brossa se li assembla molt. Foix-Salvat-Brossa marquen un senderi en l’avantguardisme català. I després cal afegir que interpreta Mont-roig com una religió, un lloc apartat de la revolució industrial i de les grans capitals de l’art. I d’aquí ve que la proximitat geogràfica amb Perucho, poeta i crític d’art, acabi significant la relació entre el lloc i la història, i la llengua, el catalanisme com a matèria.

BLV: No sabia que havia dit això d’en Papasseit… I ara això em fa pensar que no deixa de tenir un punt estrany parlar de Miró en segons quins termes. Evidentment som davant d’un gran artista i, per tant, se n’ha de parlar, però ell, a les converses amb en Raillard, explica que sempre ha estat contrari a les declaracions histriòniques dels artistes. El que vull dir és que els posicionaments, les preses de posició polítiques i ètiques de Miró són unes altres i tenen una altra naturalesa: són el pinzell, la taca, el regalim. Per això no m’estranya que digui això de Papasseit i que li vegi aquesta autenticitat i, alhora, aquesta senzillesa. Perquè, a més, en Papasseit diria que també hi ha una voluntat conscient d’evitar el virtuosisme. I això en Miró és bàsic. Ell diu que a Picasso l’admira i l’estima, però que la seva tria és una altra. Si seguia el camí de La Masia m’hauria acabat convertint en un virtuós, diu. I això no ho volia. El que el mou és una altra cosa.

VA: Ell també té una altra cosa ben curiosa que la veus aquí, en aquesta exposició, que és la seva manera de fer: com agafava material molt proper i el pren d’una manera experimental. Ara tenim aquí al davant, per exemple, quatre obres: el suport d’aquesta primera no és una tela tradicional, sinó que és una capsa de barrets desplegada que procedeix de la botiga del seu gran amic Joan Prats.

BLV: Ah, sí…

VA: És una obra major. N’hi ha dues més amb el mateix suport. Una d’aquestes, també excepcional, es troba a la Fundació Joan Miró de Barcelona. I en això veiem l’extraordinària capacitat que Miró té per donar continuïtat a un marc espacial, que és el quadrat aquest multiplicat. Passa d’un full cap a un altre i un altre i cap a un altre, tot pintant una escena en cada un dels espais delimitats i continuïtats en tots. Treballa la idea del fragment i del tot. És el mateix que es fa en un poema amb unitats de versos i estrofes d’un tot. El suport físic el condiciona com l’estructura d’un poema i l’allibera. Aquí veiem de manera clara un paisatge, abstracte al mateix temps, i un gargot com el moviment del vent, i una bola taca que és un cop de ritme que marca musicalment el paisatge, millor dit, el poema. Està escrivint visualment… i escoltant la música de l’ull.

BLV: I la música de l’esquitx, no?

VA: …l’esquitxada, el ple i el buit, és a dir, allò que forma part de la poesia contemporània: que la pausa, el silenci, l’esbós és tant més important i expressiu que l’excés dominant de la paraula figurativa, tota contingut semàntic. Aquí el nostre cervell veu en les taques —per associació lliure— una dona ballant. És sorprenent com Miró aconsegueix donar moviment a una cosa tan estàtica. Això també és propi de la gran obsessió dels poetes, d’aconseguir que allò que es mou estigui quiet. Aturar el temps de la lectura per provocar el silenci, que la paraula calli i parli en el seu ressò… Aquí veiem com dona continuïtat a una estrofa cap a una altra a través del vol d’un d’ocell… Tot és ple d’escriptures i gestos, de sintaxi trencada, de continuïtats i ruptures, de recerca d’una major expressivitat.

BLV: Jo també diria que és un ocell. Però bé, Miró avisa que no cal buscar constantment una correspondència entre el traç i les formes figurades… Perquè tenim aquesta tendència a dir: «això és, això no és»… A fer correspondències.

VA: El panteisme és una visió del món. I les coses són.

BLV: I també són molt concretes.

VA: Són molt concretes. Un arbre és una persona humana.

BLV: Ara m’has fet pensar en el moment en què Miró explica com el tiren enrere les idees abstractes. Llavors penses que és espectacular que justament Miró digui això. Ell, que tampoc és el festival de la figuració, no? Però mira, el material des d’on parteix, les figures que apareixen, l’energia que apareix, és la vida real, la vida concreta, no? I fins i tot les necessitats materials, físiques, sexuals… És tot molt arrelat, realment.

VA: És molt arrelat i també és de xoc. Onomatopeies prèvies al mot.

BLV: Sí.

VA: D’impacte. Una de les distincions que hi ha entre la prosa i la poesia és que la prosa se seqüencia en el temps, i en el temps cinematogràfic. En canvi, la poesia té una cosa com de síntesi i de xoc, una paraula que ell feia servir. Com quan feia xocar la llengua per afirmar sense haver de parlar.

BLV: Sí que la feia servir molt… «El xoc de les formes dins del cap», va dir.

VA: La poesia i l’univers a cop de ritmes, de moviment del so. Mira, aquí també hi ha una altra obra que és molt curiosa, una autèntica troballa. Totes aquestes obres són de museu! Com tot el que ve de Miró. És una obra molt curiosa, com un fragment de l’univers pintat amb la rugositat d’un plafó de fusta. Després Miró pinta l’especificitat de cada planeta amb un color diferent, i ho fa amb la diversitat fonètica de les vocals tot donant a cada vocal un color. Això ve de Rimbaud, que dóna a cada color un grup de correspondències significants. Aquí tenim el blau, el groc, el vermell, el verd, el negre… són els elements de la natura, els humors del cos humà, les mínimes divisions de les coses de la natura. És així que Miró crea un paisatge de l’univers com qui escriu un poema, com qui el canta, com qui descobreix. I a la vegada, Miró dignifica aquest material pobre a través de l’art i la poesia. Aquí traça una línia al damunt. En la mínima expressió veiem…

BLV: L’horitzó. Tu què hi veus?

VA: …és la línia del condemnat a mort, és també la línia de l’horitzó, és també una línia de continuïtat i de música. Allà una altra obra amb un altre material. És la tapa de fusta d’una caixa on el gravador li envia unes proves d’artista. Encara els claus, i aprofita per fer aquesta pintura extraordinària on contrasta la violència del suport amb un gest central de silenci, un signe propi de la cal·ligrafia japonesa enmig de la figuració d’un personatge vulva-maternal.

BLV: Un personatge senyor o senyora, sí… M’agrada molt això que dius de dignificar el material pobre. Sí, dignificar-lo i dotar-lo de valor. Aquesta és una de les grans forces de Miró. Com també la manera de posicionar-se i d’actuar sense fer escarafalls. Miró no cridarà que hem de cremar els museus. El seu camí és posar-se a treballar i passar de la cultura oficial. Està per damunt de les proclames i ho està d’una manera molt honesta, molt senzilla i molt potent.

VA: Els surrealistes, que són clau per a ell com a experiència de vida col·lectiva, fan un plantejament nou i revolucionari: la poesia és una revolta i possibilita una manera de ser i de fer en un món del tot diferent. Es manifesten a favor d’una revolució de l’esperit, i l’art i la poesia passen a ser una política. S’aparten de la revolució tecnificada maquinista, no? És una crisi de la modernitat contra una modernitat tecnològica. Miró va viure un segle, pràcticament sencer, marcat per dues grans guerres. El gran desastre inhumà que va ser la Primera Guerra Mundial el va marcar enormement. Tant que Miró, com bona part dels artistes i escriptors de la seva generació, desconfiaran per sempre més del principi de realitat, de l’art aristocràtic i de l’art burgès i, per tant, s’ha de lluitar fora de la realitat. Estripen el poema i la imatge de la realitat representada i amb els bocins caiguts a l’atzar-dadà creen alguna cosa fora de la realitat de la perspectiva. Busquen la innocència en els nens, en els folls, els orats i els il·luminats; i amb els poetes. I després, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Allà trobem Miró quan els nazis ocupen París, en la nit més profunda de la humanitat. Ell fora, a la natura, en un petit poblet, apartat, pinta a la nit del full de l’univers l’esperança. Miró s’inventa un llenguatge nou, un nou vocabulari, i el pinta en fulls d’un petit quadern, com un poeta: les «Constel·lacions».

BLV: Que ens trobem avui aquí amb Miró, amb tot el que està passant, és fort. De desastres molt grossos, no tan mediàtics, sempre en passen. Però està molt bé que avui siguem aquí, perquè crec que és un moment que demanarà una gran reflexió sobre quin és el paper de l’art i de la bellesa en relació a la política.

VA: Miró té una clara consciència… En el llibre fonamental que acaba de sortir ara de Josep Massot sobre Miró i el franquisme, t’adones que tothom intenta utilitzar la marca Miró, tant per justificar l’art que es fa en la Dictadura, com en la línia liberal que ve dels EUA i el MoMA.

BLV: Molt clara.

VA: Sempre a favor de la llibertat.

BLV: És tan diàfan… Tan diàfan! Hi ha un moment en què li pregunten per l’etern debat. Ètica i estètica han d’anar de la mà? I Miró diu rotundament que sí. Home, perdona, això em sembla preciós, importantíssim… I que ètica i estètica vagin de la mà no vol dir posar-se a fer pamflets, basta mirar la seva obra…

VA: Això ens va molt bé, perquè dins del sistema artístic, en moltes de les biennals internacionals d’art, es construeix una història de l’art en el conflicte de la relació entre política i art, en la supeditació de l’art a la política. O en el mercat de l’art, al revés, l’art per sobre de la política. I Miró és un clar exemple de tot un art que proclama el seu principi de llibertat, i que es vincula naturalment amb una consciència de l’ètica, fins i tot de la política, però que vigila molt que la institució de la política no se’l mengi.

BLV: Política en el sentit primer del terme, sí, evidentment. A més, crec que és molt interessant que justament avui, en aquest projecte de la galeria Mayoral que vas començar a formular, intentem de crear les condicions perquè es produeixi un debat entre Miró i alguns poetes catalans que escriuen avui…

VA: La galeria Mayoral ens va proposar de fer un pont de diàleg no tan històric, sinó més obert a la poesia contemporània i el gir cap als poetes d’ara, d’avui, que són també temporals, però que…

BLV: …però que viuen, bateguen.

VA: …poetes que escriuen en aquest moment. I per això la galeria tenia clar, primer, que no fos una visió única i, per això, ens convida de bona entrada a dos poetes de dues generacions diferents perquè parlem de Miró i fem partícips a deu veus més de les moltes que podrien ser aquí. També des d’aquest punt de vista hem de recordar que l’any 1964 va haver-hi una exposició a tres galeries a Barcelona que van presentar simultàniament obra de Miró, obra gràfica sobretot, i es va fer un petit llibre en què hi havia poetes del moment i de l’entorn de Miró. Des de J.V. Foix a Brossa, però també Perucho, Teixidor i Cirlot, i algun crític molt proper a la poesia, com per exemple Cirici o el mateix Santos Torroella. Aquí la idea que hi ha és poder posar una obra que és temporalment històrica i atemporal amb poetes que són temporals i a la vegada són ahistòrics. Com l’art i la poesia.

BLV: Aquí sí que crec que ha estat interessant que hi hagués almenys dues veus, no? En qualsevol cas, no diria que el que se’ns ha encarregat és fer una tria de poetes. Jo, almenys, no ho he viscut així i no és un lloc que m’agrada ocupar. Ha estat, més aviat, estendre la mà a una sèrie de persones que escriuen avui des de llocs diferents i que es relacionen amb Miró de diferents maneres. Convidar uns quants poetes perquè fessin un text de bell nou o en triessin un que ja tenien, rellegit des dels ulls de Miró, des d’aquest batec, des d’aquest angle. A mi això m’ha agradat molt, veure els diferents camins que els autors han seguit per enviar-nos el poema. L’Enric Casasses, per exemple,  ja tenia un fragment en què parlava de Miró, però en Joan Navarro n’ha escrit un de nou, que també és meravellós. La Maria Sevilla també n’ha escrit un de preciós per a ara. I la Mireia Calafell, també… En Pol Guasch i la Maria Callís, en canvi, han seleccionat un poema que ja havien escrit i també ha estat una aproximació molt especial…

VA: La dificultat mateixa.

BLV: Sí, és molt interessant també.

VA: Que un no pugui expressar amb mimetisme, o amb equivalència, sinó que hagi de desplaçar-se. Això al mateix Miró li passava.

 

BLV: La Maria Sevilla em va dir que feia molt de temps que tenia ganes d’escriure sobre un aspecte i que Miró va ser la palanca per entrar-hi. En tenia ganes i el poema, em va explicar, té molt a veure amb Miró llegit des de Perejaume.

VA:  També hi ha una cosa que m’agrada molt, que és aquest sentit de continuïtat amb ruptura i d’anella. Al llibre d’estudi sobre Miró i els poetes catalans vaig antologar deu poetes que van col·laborar amb Miró, i cadascú hi escriu un moment de la història: de les primeres avantguardes a les segones i, d’aquestes, al realisme i finalment a l’avantguardisme clàssic, que és el de Pere Gimferrer. Ell és l’únic vivent, l’enllaç, i obre la lectura amb un poema sobre la pedra. Donem continuïtat a un fet que plaïa a Miró, llegir poetes. Miró va col·laborar des de ben jove amb els dibuixos dels primers llibres d’un jove J.V. Foix, a Gertrudis i KRTU. Com després sempre va estar molt amatent a anar col·laborant amb els poetes d’aquí. Pere Gimferrer és assagista sobre Miró i poeta, va ser el darrer amb el qual va col·laborar en el darrer llibre il·lustrat de Miró. En el seu poema parla de la pedra, i tornem una mica al començament: aquesta pedra com a objecte físic és plenament significant, ho significa tot, des d’un astre, a una dona, tot. Però és una pedra. La toca i l’olora.

BLV: Un objecte físic i també un objecte que pot tenir un punt de violència primitiva. No en el sentit de violència contra algú altre, sinó de cosa dura, ferotge, brutal…

VA: Plena de vida.

BLV: Plena de vida. I és curiós perquè en Miró sí que és veritat que hi ha aquesta cosa del xoc, de la violència, de la col·lisió, de l’impacte, però la mort, fixa-t’hi, la mort pràcticament no hi és. Són obres plenes de vida, sí. No parteixen de la mort…

VA: Entre eros i tànatos, Miró és, en efecte, una persona de vida però que té una clara consciència sempre…

BLV: Del cicle vital, sí, o del cicle universal…

VA: Del cicle vital. És a dir, no és la mort que ve, com en el cas de Foix, la desconeguda, sinó que ell, emperador dels somnis, se n’aparta, d’aquesta… de la mort com a final, és a dir, s’allunya de la fatalitat de la vida biològica, se n’allunya totalment. En canvi dóna espai a allò que és força germinativa en la natura, els cicles de la poesia. Jo ho poso tot en el mateix pla. També la violència plàstica.

BLV: En aquesta obra hi és molt. És veritat que és una violència molt originària, molt remota, molt primitiva.

VA: És perquè quan mirem l’univers, i Miró se l’ha mirat molt, tot sembla perfectament harmònic. El cel de nit com si fos un papir. En canvi, si utilitzes la pintura d’una manera activa sobre el cel, com avui els físics ens han ensenyat, t’adones que entre el coneixement de les civilitzacions i tot allò que està passant a dalt, en macro…

BLV: … hi ha més conflicte.

VA: …hi ha molt més conflicte del que sembla.

BLV: També és bastant interessant que estiguem fent ara això amb en Miró… Ara que diuen que els astres estan bastant esverats.

VA: També? A tu el Miró t’ha tocat molt?

BLV: Sí… M’ha tocat molt. És de les obres que més m’han travessat, però que, curiosament, no ho ha fet d’una manera evident. Sí que hi ha algun rastre literal, algun text explícit sobre Miró en Els homes i ocells o citacions esparses per aquí i per allà. Per mi un dels grans llibres de capçalera és El color dels meus somnis. És que és una cosa espectacular. Per això que et deia al principi: per les reflexions sobre ètica i estètica, per la manera de parlar de les seves obres, de la matèria, dels colors, de la història, dels poetes i dels artistes. És veritat que ell té molta relació amb la poesia, però després es permet de concretar i de parlar d’individus i de dir jo amb aquest poeta això, amb aquest altre allò… Quan parla de Dalí, per exemple, em sembla preciós. I no perquè m’agradi que li tiri la cavalleria per sobre, no és així de simple, sinó perquè el seu problema amb Dalí, a més d’ideològic, era d’un altre ordre. El virtuosisme els separava. Dalí era un virtuós i Miró no volia que el virtuosisme s’empassés l’espontaneïtat de la criatura, per dir-ho així. Sí que tinc un llibre, inèdit, que va acabar travessat per Miró de manera evident. És un llibre que es diu Pau revolta, que és un poema llarg que gira al voltant de Mallorca. El tema no és que sigui l’illa, però les coses van i venen i es pensen a partir de Mallorca. I de cop Miró i aquelles converses amb Raillard a Son Boter amb la ràdio esperant l’anunci de la mort de Franco van acabar sent el pal de paller de tot el poema. Per a mi, aquesta illa també és Miró. Potser és el moment en què es veu d’una manera més clara, la presència de Miró en el que escric. En qualsevol cas, m’agrada pensar que Miró hi és sovint i que gravita una mica pertot. En el teu cas, molt…

VA: Sí, molt, molt present, perquè l’he portat dins tota la vida. Quan tenia disset anys i vaig visitar J.V. Foix per primera vegada ja sabia, sabíem, que visitant-lo a ell tenies el Miró posat també dintre d’ell. Entre altres coses perquè a casa seva hi havia una obra d’en Miró, molt present, de Federico García Lorca, també de Dalí, i d’Obiols. I quan nosaltres en els anys setanta, tots en la subversió, li deies a en Foix que érem tan mironians, que quina sort d’haver-lo conegut…

BLV: Què deia?

VA: Es posava la mà a la boca [es toca la boca], que ningú pogués veure-li els llavis ni sentir-lo, se t’acostava a l’orella i xiuxiuejava: «llegeixi Dalí». Foix ens va fer adonar que havíem de mirar i llegir Miró, però també havíem de llegir i mirar Dalí. Foix era dels pocs que em va ensenyar la complementarietat dels contraris. Llegir Dalí era un fet clandestí. Per a la colla era un proscrit.  Quan li ho comentava a Brossa, o li explicava a Tàpies, o sortia en conversa amb Oriol Bohigas et miraven molt malament. I que interessant que és l’obra literària i els sistemes de Dalí! Ha sigut enormement apassionant conviure amb la tensió dels dos pols, l’un en l’espai i l’altre en el temps. Però sense cap mena de dubte, vaig tenir Miró molt a la vora, ja no només en aquell moment d’autoformació i enllaç amb les avantguardes, sinó sobretot quan el comitè d’activitats de la Fundació Joan Miró ens va convidar a través de les persones que en formaven part —com eren Brossa i Mestres Quadreny— a programar l’espai experimental. Miró no volia fer un museu, volia oferir a la ciutat un lloc on l’art, la música, la poesia, la dansa i altres mitjans es trobessin. Havia de procurar per fer néixer els artistes de la meva generació: Perejaume, Duran, Colomer, Plensa, Riera, Abad i alguns pocs més. Anys més tard, el 1993, la Fundació Miró em va demanar que m’ocupés de portar el centenari i vaig procurar de fer un desplegament que oferís el tot del Miró de les parts i es projectés de nou aquí i internacionalment. I he culminat aquesta curiositat i aprenentatge permanent amb una aportació nova: Miró i els poetes catalans. Per acabar aquesta experiència de cultura, he de confessar que una de les coses més rellevants de la meva vida va ser quan, havent de ser operat d’urgència per un càncer, vaig sofrir una hemorràgia interna i vaig quedar sense força, ho vaig perdre tot, el llenguatge… tot; i quan estava tancat a l’UVI, el segon dia va arribar un missatger, un àngel, i em portava un llibre, un enllaç de la Fundació Joan Miró, de part de la Rosa Maria Malet. Vaig trigar uns dies a poder-lo obrir. Era un llibre de la col·laboració entre el poeta Paul Éluard i Joan Miró. Vaig fer tota la recuperació del llenguatge a través d’aquella relació entre un poeta i un pintor. Allà em vaig adonar-me que Miró complementava i que no il·lustrava l’altre, sinó que feien un camí de creació simultani. Parlaven de la llibertat i anaven al nivell més elemental, tal com és la poesia contemporània. La música posada a l’ull. Vaig adonar-me que Miró era un poeta i germinava i tornava a repetir cada vegada el procés de la vida i la mort del llenguatge.

BLV: Que bonic… Sí, era un poeta. I afegiria que era un poeta de l’ésser humà, un poeta que mirava la humanitat i mirava l’home concret que tenia al davant d’una manera molt especial. Miró, que gairebé no parlava d’ell, o que ho feia a través d’un altre llenguatge, escolta Raillard, el seu entrevistador, molt atentament. En un moment donat li diu, i me l’imagino mirant-lo fixament: «Vós m’heu arrencat la pell». Em sembla un homenatge al diàleg preciós.