- Barcelona

Canogar: Els anys informalistes

Mayoral presenta una exposició monogràfica sobre Rafael Canogar on s’investiga la rellevància del període informalista en el desenvolupament creatiu de l’artista, un dels membres cofundadors d’El Paso. Comissariada per Enrique Juncosa, la mostra reuneix set pintures realitzades durant el període de 1958 a 1963.
Secció següent

Canogar: Els anys informalistes

Continuant amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement de l’art d’avantguarda de la postguerra espanyola, l’exposició repassa i rellegeix des de l’actualitat el període informalista de Rafael Canogar (Toledo, 1935), un moment clau en la seva trajectòria artística. Durant aquest període, assolí una gran projecció internacional arran de la seva participació en les exposicions més rellevants sobre art espanyol de l’època, entre les quals destaquen les presentades a Nova York l’any 1960 al Museum of Modern Art, al The Solomon R. Guggenheim Museum i a la Pierre Matisse Gallery.

Canogar s’endinsà ben aviat en el món de l’abstracció. Després de realitzar el 1954 unes primeres obres d’aire expressionista influenciades pel descobriment de les avantguardes internacionals i per l’obra d’artistes com Picasso, Braque i, sobretot, Miró, se submergí en l’exploració de les possibilitats creatives de la matèria que proposava l’informalisme. Aquestes noves creacions —entre les quals hi ha les obres que reunim a l’exposició— constitueixen el que Enrique Juncosa considera «un moment definitori de la seva carrera i quan sent encara molt jove es convertiria en un nom central de les arts plàstiques espanyoles».

A «Rafael Canogar: Els anys informalistes» ens trobem davant d’obres sòbries i carregades d’una gestualitat intensa, deutora de l’action painting de l’escola de Nova York —en especial de Pollock i de Kooning—, de les quals es desprèn l’esperit inconformista i espontani del seu creador. Canogar treballava les teles planes al terra, aplicant-hi pintura líquida de tons foscos que després escampava directament amb els dits, tot dibuixant grafies i solcs com els que tan bé s’aprecien a Raza (Raça) (1958) o a Pintura nº 78 (1961).

A través d’aquesta pràctica artística, Canogar va aconseguir conjugar l’experimentació artística i la necessitat d’expressar el seu estat d’ànim en el context de la dictadura franquista. En aquest sentit, la matèria va jugar un paper molt important ja que, pel seu caràcter orgànic i mundà, trencava amb la dicotomia tradicional entre abstracció i figuració i permetia la creació d’un art no figuratiu proper a l’espectador, com s’observa en els títols de les obres Dintel (Llindar) (1958) o Barbecho (Guaret) (1962). Peces com Pintura nº 24 (1958), per la seva banda, evidencien el jocs característics de llums i ombres a través dels quals l’artista feia sorgir figures carregades de dramatisme. Com ell mateix assenyalava l’any 1959: «A les meves pintures, la forma cedeix el seu lloc a la llum, que la banya en les seves parts sortints, creant imatges que sorgeixen de la foscor. Una llum com d’acer mossega les meves pintures, formant paisatges de malson sota un cel negre i pesat.»[1] Les referències a la pintura barroca espanyola i a les pintures negres de Goya i Solana resulten inevitables, i es posen encara més de relleu per l’ús predominant del negre, color emprat de manera generalitzada entre els artistes espanyols de postguerra com a referència a la tradició dels grans mestres i com a símbol funest de l’Espanya en què els va tocar viure. Així, doncs, l’informalisme de Canogar combina la influència dels corrents internacionals amb un fort vincle a les seves arrels castellanes.

Enrique Juncosa ens fa notar com aquestes obres d’art informalistes de Canogar van conviure en un context cultural espanyol en què els cineastes reflectien un gran afany de llibertat i un menyspreu al règim del moment —com Buñuel, amb la seva controvertida Viridiana (1961)—, i en què la literatura respirava el retorn a la realitat i a les seves problemàtiques traduint d’una manera voluntàriament objectiva posicions de ràbia i cansament enfront de la repressió i la injustícia. Segons el propi Juncosa, «una característica comuna entre aquestes obres literàries i l’obra de Canogar i els artistes de la seva generació és un respecte portentós al mitjà amb el qual treballen». Fou, sens dubte, un moment convuls en què la consciència política i social va anar acompanyada d’un desig d’innovació formal i de ruptura amb la tradició, que desembocaria en el maig francès.

Canogar és vitalitat, compromís, cohèrencia, denúncia i, per tot això, també és d’una vigència absoluta. Amb aquesta exposició esperem contribuir a un diàleg més ampli i global sobre els vincles irrevocables entre l’art i la vida.

 

SELECCIÓ D’OBRES

 
Dintel
Rafael Canogar, Dintel, 1958
Oil on canvas
200 x 150 cm
 
Pintura no. 78
Rafael Canogar, Pintura no. 78, 1961
Oil on canvas
97 x 130 cm
 
Barbecho
Rafael Canogar, Barbecho, 1963
Oil on canvas
81 x 100 cm
 

EL COMISSARI

 
Enrique Juncosa (Palma, 1961) és poeta i comissari d’exposicions. Fou director de l’Irish Museum of Modern Art de Dublín (IMMA) entre 2003 i 2012, tasca per la qual va rebre l’Orde del Mèrit Civil. Abans fou subdirector del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), Madrid, i de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), València. Ha organitzat més de setanta exposicions en museus d’arreu del món, inclosos la Tate Britain, Londres; el Hamburguer Bahnhof, Berlín; el Kunsthal Rotterdam; el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona; el pavelló espanyol de la Biennal de Venècia; o el Museo Guggenheim Bilbao. Ha publicat vuit llibres de poemes, l’últim dels quals és Estrella rota (2021); un llibre de relats, Los hedonistas (2013), i nombrosos assaigs sobre art. És coeditor de la revista -normal. Actualment està organizant una retrospectiva de Miquel Barceló per a quatre museus japonesos, i una exposició de Joan Miró per al Museo d’arte della Svizzera italiana (MASI), Lugano.
 


[1] CANOGAR, Rafael: «Tener los pies en la tierra». A: Papeles de Son Armadans (dedicat a El Paso). Any IV, vol. XIII, núm.