- Paris

Jordi Alcaraz. D’un dibuix, l’altre

Aquesta exposició inaugural de Jordi Alcaraz (Calella, 1963) a Mayoral París recull un conjunt de 21 treballs recents de l'artista català, i ofereix així una visió privilegiada del seu particular llenguatge visual, que combina la poesia visual i les idees conceptuals.
Secció següent

Jordi Alcaraz. D’un dibuix, l’altre

 

Aquesta exposició inaugural de Jordi Alcaraz (Calella, 1963) a Mayoral París recull un conjunt de 21 treballs recents de l’artista català, i ofereix així una visió privilegiada del seu particular llenguatge visual, que combina la poesia visual i les idees conceptuals. El grup d’obres reunides per a la mostra «D’un dessin l’autre» («D’un dibuix, l’altre») són el resultat d’una pràctica multidisciplinària híbrida, que inclou l’escultura i la pintura, a través de la qual Alcaraz fa servir materials innovadors, sovint industrials, per tal d’explorar els límits del dibuix en el sentit tradicional. El seu punt de partida es basa amb freqüència en temes filosòfics, com ara el temps, el llenguatge i el volum.

 

La força de l’obra d’Alcaraz resideix en la seva naturalesa aparentment impenetrable, que exalta la nostra curiositat i exigeix la nostra atenció. Part d’una llarga tradició artística, la pràctica d’Alcaraz es fa ressò de la seva cultura i d’una multiplicitat d’influències. Està especialment interessat en els gèneres clàssics del retrat, el paisatge i la natura morta, que introdueix en la seva obra des del punt de vista de la concepció, i després revela i oculta alhora mitjançant els seus títols i composicions poètiques. De fet, Alcaraz posa en primer pla una fusió d’elements contradictoris, alternant entre la llum i la foscor, la robustesa i la fragilitat, desvelant i amagant al mateix temps. El corpus d’obra resultant té una certa qualitat etèria, que subratlla la naturalesa canviant del nostre entorn i gairebé ens obliga a establir una relació metafòrica amb el món que ens envolta.

Artista multidisciplinar (Alcaraz és pintor, escultor, ceramista, dibuixant i gravador a parts iguals), el diàleg que estableix amb el seu mitjà —ja sigui vidre, pigment, pedra, ceràmica, plàstic o ferro— es troba en el cor de la seva pràctica. En l’obra Autoretrat  (2022), l’art ancestral de la ceràmica li permet concebre una peça metafòricament i literalment suspesa en el temps i en l’espai; a la vora d’un precipici. A La nit i el dia (2022), la tradició i la modernitat s’uneixen en el seu ús del metacrilat i el filferro combinat amb la pràctica de dibuixar sobre paper amb un llapis litogràfic. L’element negre penjant d’un fil prim fa l’efecte d’inflar-se i aplanar-se contra la part inferior del marc, i sembla alhora tan pesat com per caure del quadre i tan lleuger com per gronxar-se talment un pèndol a mercè del vent. Cromàticament, la producció d’Alcaraz deu la seva expressivitat a un ús gairebé exclusiu del blanc i el negre. La llum juga un paper clau; el fet que es reflecteixi sobre i a través dels materials emprats afavoreix la formació successiva d’ombres, de contrastos i reflexions que aporten gran vivacitat a l’obra, en variació perpetua. Un altre element particularment innovador en el seu treball és el tractament especial que dona al marc. Aquest últim ja no es considera un component secundari i passiu, sinó que és reinterpretat com un element essencial, inherent a l’obra. L’artista crea els seus propis marcs i els integra en la composició, establint un diàleg entre el continent i el contingut, en una singular relació de reciprocitat.

L’artista mai no intenta ocultar la gènesi de l’acte creatiu; ans al contrari, en conserva els vestigis en el cor de l’obra, revelant-ne les entranyes, caracteritzades per la presència de cartró estripat, esquitxos i regalims de pintura, cargols i trossos de filferro travessant el suport. La gestació de l’obra i l’acte interpretatiu del qual deriva la seva creació final són inseparables del resultat. En aquest sentit, l’obra d’Alcaraz pot situar-se al llindar de diversos moviments pictòrics del segle XX, inclosos l’Arte Povera, o art pobre, l’expressionisme abstracte i l’informalisme, al mateix temps que mostra una contemporaneïtat innovadora i no es limita a cap gènere artístic predefinit. Malgrat haver protagonitzat algunes exposicions tant a Europa com a Amèrica del Nord, fins ara l’obra de Jordi Alcaraz encara no ha estat objecte de cap mostra individual a París; així doncs, aquesta exposició a la galeria Mayoral és una oportunitat sense precedents per descobrir el seu univers.