- Barcelona

José Guerrero. La influència dels EUA

Mayoral presenta «José Guerrero. La influència dels EUA», una exposició monogràfica sobre l'artista granadí on es mostra el paper que va tenir la seva experiència estatunidenca, i sobretot la viscuda a Nova York, en el desenvolupament i consolidació de la seva obra. Comissariada per Juan Manuel Bonet, l’exposició reuneix un conjunt d’onze pintures realitzades durant el període de 1959 a 1967, clau en la seva trajectòria artística.
Secció següent

José Guerrero. La influència dels EUA

Mayoral presenta José Guerrero. La influència dels EUA, una exposició monogràfica sobre l’artista granadí on es mostra el paper que va tenir la seva experiència estatunidenca, i sobretot la viscuda a Nova York, en el desenvolupament i consolidació de la seva obra. Comissariada per Juan Manuel Bonet, l’exposició reuneix un conjunt d’onze pintures realitzades durant el període de 1959 a 1967, clau en la seva trajectòria artística.

«Aquí es on comencen a fer crits els meus quadres, aquí és on la pintura i l’ansietat m’obren un camí.»1 Així és com José Guerrero explicava sovint el que per a ell va suposar emigrar als Estats Units i, més concretament, a la ciutat de Nova York.

En aquesta exposició ens trobem davant de l’obra d’un Guerrero ja consolidat i completament integrat als circuits artístics dels EUA, avesat a la modernitat de la societat de postguerra del país, caracteritzada per un sentiment de llibertat i per l’auge de la individualitat, completament oposada a la realitat de l’Espanya franquista d’on procedia. És per aquest motiu que, com explica Juan Manuel Bonet al seu text per al catàleg de la mostra, l’artista granadí es va convertir en «un pont entre dos mons».

El comissari ens fa notar que 1958 va ser «el gran any nord-americà» de Guerrero. A més de rebre una de les prestigioses beques de la Foundation for Advanced Studies in Fine Arts de Chicago i de ser seleccionat per participar en un certamen tan important com el The 1958 Pittsburgh International Exhibition of Contemporary Painting, va ser també l’any en què es va consolidar com a artista de l’expressionisme abstracte estatunidenc ja que, a partir de llavors, les seves obres començaren a ser presents, regularment, a les exposicions col·lectives vinculades a aquest moviment que tenien lloc a diversos indrets dels EUA i de l’estranger –entre les quals cal destacar, durant aquell mateix any, Action Painting, celebrada al Dallas Museum of Contemporary Arts.

Aquest moment també va ser important des del punt de vista estilístic. Les obres que va presentar a l’exposició titulada The Presence of Black, celebrada el 1958 a la galeria Betty Parsons, evidenciaven l’alliberació de tota referència biomòrfica i el predomini d’una abstracció gestual deutora de l’action painting de l’Escola de Nova York. Com s’anunciava al títol, les peces d’aquella mostra presentaven un conjunt de superfícies pictòriques acolorides en diàleg amb formes i traços negres de l’estil de les que es poden veure a la nostra exposició, com ara l’obra Black and Yellow (Negre i groc) (1959), que fou exposada a la galeria de Nova York el 1960. Efectivament, les obres de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta presenten una forta influència de dos dels artistes que durant aquells anys Guerrero havia tingut ocasió de conèixer a les inauguracions i a les reunions del Cedar Bar i al The Club: Robert Motherwell i Franz Kline. Més enllà del vincle directe amb ells per la utilització compartida del color negre (tot i que amb finalitats creatives lleugerament diferents), les referències a Motherwell –un dels noms més destacats de l’expressionisme abstracte que per a Guerrero havia suposat un referent des de principis dels cinquanta– s’evidencien en la tendència a l’arrodoniment de les formes i en l’ús de grans superfícies acolorides, que tan bé s’observa a Sense títol (1961), Blue and Black (Blau i negre) (1962) i Rojo y negro (Vermell i negre) (1964-1986), la darrera de les quals fou exposada al Museum of Fine Arts de Houston el 1964. D’altra banda, l’impacte de Franz Kline –a qui l’artista granadí havia conegut, precisament, aquell 1958–, queda palès en la gestualitat d’unes pinzellades allargades, gruixudes i vibrants que travessen alguns dels seus quadres, com ara The Followers (Els seguidors) (c. 1960) o El paño de la Verónica (El drap de la Verònica) (c. 1966), i que en algun casos, com a Cruce (Creuament) (1962-1963), poden recordar també a Willem de Kooning.

En un dels escrits que conservats a l’Archivo José Guerrero, que apareix reproduït al catàleg, l’artista comenta la reveladora visita de Rothko a la seva primera exposició a la galeria de Betty Parsons el 1954. La trobada va resultar decisiva perquè abandonés l’experimentació amb les tècniques de la pintura arquitectònica i perquè s’endinsés en el que considerava «pintura pura», com s’observa al manuscrit inèdit de l’artista New York, que mostrem a la vitrina documental d’aquesta mostra. Des de llavors i fins al 1963, Betty Parsons, marxant de figures com Barnett Newman, Jackson Pollock, Mark Rothko i Clifford Still, va exposar regularment les seves obres, tant en mostres col·lectives com individuals.

186 B
Black and Yellow, 1959
oil on canvas
172 x 161 cm

 

186 B
Composición, 1959
oil on canvas
127 x 142 cm

 

[1] GUERRERO, José: «New York, New York o Historia del mequetrefe o el tentetieso», s.d. Archivo José Guerrero, C-3/P-62-2.2

 


 

EL COMISSARI

Juan Manuel Bonet (París, 1953) és escriptor i crític d’art. Ha estat director de l’IVAM, Institut Valencià d’Art Modern, del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), i de l’Instituto Cervantes. Autor de diversos llibres de poemes, agrupats a Via Labirinto; d’un Diccionario de las vanguardias en España (1907-1936), completat per Impresos de vanguardia en España (1912-1936); i de nombroses monografies sobre artistes del segle XX. Ha comissariat exposicions dedicades a la pintura dels poetes, a l’ultraisme, al surrealisme, al constructivisme polonès, a la literatura argentina d’avantguarda, i a l’exili republicà espanyol, a més de retrospectives de, entre d’altres, Picasso, Juan Gris, Giorgio Morandi, Tarsila do Amaral, Henri Michaux, Esteban Vicente, Manolo Millares, José Guerrero, Alex Katz o Helmut Federle.

 


 

L’ARTISTA

José Guerrero (Granada, 1914 – Barcelona, 1991) es va formar a la Escuela de Bellas Artes de Madrid, i se’n va anar a París durant la dècada dels quaranta gràcies a una beca d’estudis. Posteriorment, va viatjar per diversos països europeus fins a arribar finalment als Estats Units, on es va establir amb la seva dona, Roxanne Whittier Pollock. Allí va trobar un llenguatge propi i es va introduir de ple en l’escena artística estatunidenca. La seva primera exposició individual a la galeria Juana Mordó el 1964, a Madrid, l’establiment amb la seva família durant tres anys a Espanya i l’amistat que va forjar amb els informalistes de l’anomenat «grupo de Cuenca» van suposar, a mitjan anys seixanta, el retrobament definitiu de Guerrero amb el seu país natal. Va tornar als Estats Units a la dècada dels setanta, i a Espanya es va incrementar notablement la seva presència als entorns socials i artístics. La seva obra forma part del fons de museus tan rellevants a nivell internacional com el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia (Madrid), The Solomon R. Guggenheim Museum (Nova York) i el Whitney Museum of American Art (Nova York). L’any 2003 es va crear el Centro José Guerrero a Granada amb l’objectiu de conservar, exhibir i difondre part de la seva col·lecció particular, a més de fomentar l’art i la cultura contemporanis.

 

Roda de premsa