- Barcelona

Juana Francés: l’informalisme també era dona

Mayoral presenta «Juana Francés: l’informalisme també era dona», la primera exposició monogràfica a Barcelona sobre l’artista alacantina (1924-1990). Comissariada per Tomàs Llorens, la mostra se centra en la seva etapa informalista i presenta una selecció de 14 peces procedents de diversos museus i col·leccions privades que posen de relleu la gran intensitat i llibertat creativa de la que va ser l’única dona membre del grup fundador de El Paso.
Secció següent

Juana Francés: l’informalisme també era dona

Ser dona artista ha estat –i encara és– una dificultat afegida en el reconeixement de la vàlua artística, però aquesta dificultat va ser encara més agreujada en la societat patriarcal i de poder repressiu de l’Espanya de la dictadura franquista. Va ser en aquell context que, cap a mitjans dels anys cinquanta, Juana Francés s’endinsà en una pintura abstracta, gestual i matèrica. Aquest gir, com observa el comissari al seu text pel catàleg de la mostra, coincideix temporalment amb el que realitzaren també d’altres pintors del moment i, de manera similar a tots ells, és deguda, en bona mesura, al coneixement que a partir d’aquesta dècada van poder tenir els artistes espanyols dels nous corrents artístics que s’estaven desenvolupant en l’àmbit internacional: l’informalisme europeu i l’expressionisme nord-americà.

L’artista va consolidar la seva etapa informalista entre 1957 i 1962. En les obres d’aquest període, conjuga la sorra i els pigments amb d’altres materials per tal d’obtenir textures denses que donen una certa tridimensionalitat al quadre. El volum subtil es veu emfatitzat per la lluminositat sorgida de la superposició de taques de color en una paleta austera i pels tons daurats de la sorra, que tan bé s’observa a les dues Sense títol (1959) del Museu d’Art Contemporani d’Alacant (MACA). Les composicions són lliures i dinàmiques, amb traços enèrgics, impulsius, a mig camí entre el grafisme de Franz Kline i el tachisme de Hans Hartung, dues de les seves principals fonts d’inspiració. Així ho veiem als grattage en negre de Como tierra, nº 51 (Com terra, núm. 51) (1959-1960) o les pinzellades gruixudes del mateix color que predominen a Algaiat (1960). La pròpia Francés explicava que per a realitzar aquestes peces tan expressives «Regularment emprava pinzells gruixuts; les impressions les realitzava amb espàtules de grans mides. També feia servir el regat gestual, principalment per moure sorres; això consistia a llançar aigua, amb color o sense, per damunt de les textures. De vegades sembrava les sorres sobre la base de cola acrílica, que posteriorment modificava amb el pinzell, produint ritmes amb les pinzellades.»[1]

L’informalisme matèric de Juana Francés, observa Tomàs Llorens, presentava una «puresa i una radicalitat que no van deixar de ser advertides per la crítica de l’època. I és que el rebuig a tota referència icònica i la concentració en la tactilitat més extrema converteixen els quadres […] que presentem en aquesta exposició, en presències radicalment inefables. Presències que continuen interpel·lant-nos avui, a pesar que ha transcorregut més de mig segle des de la seva realització.» I és que, a més de ser un dels membres originals del grup El Paso i signar-ne el seu manifest fundacional de 1957 –tot i que se’n desvincularia aquell mateix any–, Francés va comptar amb reconeixement a nivell espanyol i a l’estranger. En l’àmbit internacional, cal remarcar la seva participació en diferents edicions de la Biennal de Venècia (1954, 1960 i 1964), en la mostra «Before Picasso; After Miró» del Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York de 1960, i en la «Modern Spanish Painting» celebrada a la Tate Gallery, de Londres, l’any 1962.

Així doncs, com conclouen Carles Guerra i Agustín Pérez Rubio a la conversa realitzada amb motiu d’aquesta exposició i recollida al catàleg, ens trobem davant d’una creadora que va ser capaç d’apropiar-se d’una pràctica tradicionalment associada a la masculinitat per a reivindicar-se com artista i situar-se al mateix nivell que els homòlegs home de la seva generació, entre els que es trobenManolo Millares, Antonio Saura, Antoni Tàpies o Eduardo Chillida, les obres dels quals s’han pogut veure també a Mayoral en les exposicions celebrades en els darrers anys.

 


 

Comissari

Tomàs Llorens Serra (Almassora, Castelló, 1936) és historiador de l’art i crític d’art espanyol. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, fou director de l’IVAM – Institut Valencià d’Art Modern, director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) i conservador en cap del Museo Nacional Thyssen Bornemisza, de 1991 a 2005. Autor de nombrosos articles i assaigs sobre la crítica d’art, història de l’art del segle XX, arquitectura o semiòtica, ha comissariat algunes de les millors exposicions que s’han pogut veure a Espanya al segle XX i XXI. Va ser guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts el 2007

 

L’artista

Juana Francés (Alacant, 1924 – Madrid, 1990) va estudiar a la Real Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. El 1953 va participar al Congreso Internacional de Arte Abstracto organitzat per la Universidad de Verano de Santander. Després d’una primera etapa caracteritzada per una figuració geometritzada, hieràtica i carregada de simbolisme, a mitjans dels anys cinquanta s’endinsà en el món de la pintura abstracta i de l’informalisme. El febrer de 1957 va fundar el grup El Paso juntament amb el crític José Ayllón i els artistes Rafael Canogar, Luis Feito, Manolo Millares, Manuel Rivera, Antonio Saura, Pablo Serrano i Antonio Suárez, però se’n desvinculà aquell mateix any, així com alguns altres membres, després d’haver participat a les primeres dues exposicions del grup (Madrid i Oviedo). A partir de 1963, Francés va recuperar la forma en les seves obres i incorporà la figura humana per tal de centrarse en la problemàtica de la incomunicació de l’ésser humà. En els darrers anys l’artista ha començat a ser recuperada per diversos investigadors i historiadors de l’art. Entre les exposicions retrospectives més destacades cal esmentar les organitzades per la Caja de Ahorros de Asturias a Gijón (1994), el Museu d’Art Contemporani d’Alacant (1995) i l’IAACC Pablo Serrano de Saragossa (2019).

 


[1] Fragment de la resposta de Juana Francés al qüestionari de Mariano Maestro per a la seva investigació doctoral Lo matérico en la pintura informalista española (1949-1960), Universitat Politècnica de València, València, 1986. Citat a: Juana Francés. Una voluntad investigadora [cat. ex.]. Saragossa: Gobierno de Juana Francés al seu estudi de Madrid, c. 1964 Aragón, 2019, p. 4.