- Barcelona

Millares. Construint ponts, no murs

La Galeria Mayoral es complau a presentar l’exposició “Millares. Construint ponts, no murs”, comissariada pels experts Alfonso de la Torre i Elena Sorokina. Aquesta és la major exposició sobre Millares organitzada en una galeria privada en els últims anys, que reuneix en un espai únic disset xarpelleres datades entre el 1957 i el 1972, el període de maduresa creativa de l’artista.
Secció següent

Millares. Construint ponts, no murs

La Galeria Mayoral es complau a presentar l’exposició “Millares. Construint ponts, no murs”, comissariada pels experts Alfonso de la Torre i Elena Sorokina. Aquesta és la major exposició sobre Millares organitzada en una galeria privada en els últims anys, que reuneix en un espai únic disset xarpelleres datades entre el 1957 i el 1972, el període de maduresa creativa de l’artista.En aquest projecte hem comptat amb la col•laboració d’Elvireta Escobio, vídua de Millares; les seves filles, Coro i Eva Millares; Chus Martínez, Emmanuel Guigon i Llucià Homs. Alhora, ha estat indispensable la cooperació d’institucions com Documenta Archives Kassel, el Museo Reina Sofía, la Fundación Antonio Pérez, la Successió Miró i la Fundació Joan Brossa.

Manolo Millares és un dels artistes més destacats i amb més projecció internacional de la segona meitat del segle XX. Les obres il•lustren de forma extraordinària el procés creatiu de l’artista, revelant tant la seva aguda sensibilitat com la força inconformista i la voluntat de denúncia que impulsen la seva creació. Segons paraules del co-comissari Alfonso de la Torre: “A Millares sempre hi ha un element que queda fora de control, que és aquesta manera d’anar directe a les coses, de no permetre distraccions, de tenir aquesta dimensió ferma, com fermament ètica, sense doblegar-se […].”

Millares va viure un període històric violent i convuls, marcat per la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. La seva obra és una reflexió sobre la brutalitat humana; una meditació sobre les ferides tant físiques com psíquiques que es van obrir a l’Europa del segle XX. Servint-se d’un llenguatge primari i una tècnica vigorosa, la seva obra és d’una immediatesa que esglaia l’espectador, obrint ponts entre la memòria històrica i els conflictes d’avui. Elena Sorokina, co-comissària de l’exposició, determina que les obres

“mostren el gest de ‘reparació’ de Millares, la seva ferocitat en el treball, la dialèctica de la destrucció i la curació, tant en el sentit emocional com en l’històric.”

A l’exposició s’exhibeixen obres de cabdal importància en la trajectòria artística de Millares, com en el cas de Cuadro 32 (1957-58), una de les vuit obres que Millares va exposar a la XXIX Biennal de Venècia de 1958 (tres de les quals s’inclouen a l’exposició). Aquesta obra es compon de nombrosos trencaments, cordills i fils, mentre que cromàticament preval l’antagonisme del blanc i el negre. El mateix Millares escriuria: “[…] Els meus quadres estan cada vegada més trencats, però no es tracta, com podràs suposar, de preocupacions estètiques espacials, el que m’empeny són més aviat els buits psíquics que m’aclaparen […].” Les formes emfatitzades sobre el fons cobraran cada vegada més relleu, donant pas als anomenats “homúnculos”, terme adoptat per l’artista d’escrits alquímics del segle XVI i que significa ‘humà artificial’. Aquesta sèrie es defineix per formes de reminiscències antropomòrfiques a través de les quals Millares sintetitza la seva devastadora visió del cos humà. Homúnculo (1) (1964) és el paradigma de la definició que Millares va donar a la seva pròpia creació: “L’homuncle —ombra distorsionada de la redempció humana— és un dels fenòmens socials més inquietants de l’art contemporani. La seva existència neix de la introversió de l’artista, como si fos una bufetada, una baldada a la inversa, un avís destemperat cap a fora.” També s’exposa l’obra Personaje caído (1967), que ha estat en una col•lecció privada durant més de 45 anys.

Entre la selecció d’obres s’inclouen també dos extraordinaris tríptics. Un d’ells, Divertimentos para un político (1963), forma part de la col•lecció permanent de la Fundació Antonio Pérez de Conca, i va participar a l’exposició “Le monde en question” (1967) del Musée d’Art moderne de la Ville de Paris.

A l’exposició es projectarà el documental Millares, 1970, realitzat per l’artista i la seva dona, Elvireta Escobio. Aquesta pel•lícula és una meditació sobre la violència; sobre les cicatrius en la superfície de la terra. Al documental es veu l’artista caminant a través d’un paisatge devastat per la guerra. A continuació, apareix Millares en la intimitat del seu estudi, tallant i apunyalant les xarpelleres; esquitxant-les i abocant-hi pintura.

Al seu torn, s’exposa una selecció de documents i material fotogràfic d’arxiu que recorre les fonts d’inspiració de l’artista, així com les seves influències artístiques i la relació que va tenir amb Catalunya.

Millares. Building bridges, not walls

Visita virutal