Miró i deu poetes catalans d’avui

Miró i deu poetes catalans d’avui

L’exposició “Miró i deu poetes catalans d’avui”, que compta amb la col·laboració de Vicenç Altaió i Blanca Llum Vidal, és un diàleg entre nou peces de Joan Miró i deu poemes d’avui. Les obres de Miró, històriques i atemporals, es presenten al costat de poetes que són temporals i a la vegada són ahistòrics; com l’art i la poesia. El diàleg té sentit de continuïtat, per tant de ruptura, i alhora d’anella amb tota una tradició. Es dóna continuïtat a un fet que plaïa a Miró, llegir poetes, amb les col·laboracions de Pere Gimferrer, Joan Navarro, Biel Mesquida, Enric Casasses, Dolors Miquel, Maria Callís, Marçal Font, Maria Sevilla, Mireia Calafell i Pol Guasch.

Miró, que va ser un gran lector de poesia i va fer 109 llibres amb poetes al llarg de la seva vida —la majoria amb poetes de l’escola francesa (Tzara, Breton, Éluard, Dupin, etc) i una petita part però no menys significativa amb poetes catalans— va ser un artista punyent, rebel i inconformista amb el llenguatge poètic. Els surrealistes, que foren claus per a Miró, van fer un plantejament nou i revolucionari: la poesia és una revolta i possibilita una manera de ser i fer en un món del tot diferent. Es manifestaren a favor d’una revolució de l’esperit, de manera que l’art i la poesia van passar a ser una política. Joan Miró fou fidel a aquests principis i un clar exemple de tot un art que proclama el seu principi de llibertat vinculat amb una consciència de l’ètica. Pere Gimferrer, l’únic poeta viu dels que col·laborà amb Miró, és present a l’exposició amb «Lapidari», un poema sobre la pedra, que presentem aparellat amb una magnífica ceràmica de Miró/Artigas de 1956.

La poesia tenia, per a Miró, una cosa de síntesi i de xoc. L’artista, que va ser una persona amb una clara consciència del cicle vital o del cicle universal, optà sovint per dignificar materials pobres a través de l’art i la poesia com observem en obres com Peinture (1976), en què una capsa de cartró oberta li serveix per treballar la idea del fragment i del tot. Així, Miró dóna continuïtat a un marc espacial, que és el quadrat, i pinta una escena en cada un dels espais delimitats i alhora continuïtats en tots. Com observen els poetes Vicenç Altaió i Blanca Llum Vidal: «El suport físic el condiciona com l’estructura d’un poema i l’allibera. […] Està escrivint visualment, escoltant la música de l’ull i la música de l’esquitx, el ple i el buit, és a dir, allò que forma part de la poesia contemporània: que la pausa, el silenci, l’esbós és tant més important i expressiu que l’excés dominant de la paraula figurativa, tota contingut semàntic». D’aquesta obra, Altaió destaca com Miró aconsegueix donar moviment a una cosa tan estàtica, un fet propi de la gran obsessió dels poetes: aturar el temps de la lectura per provocar el silenci, que la paraula calli i parli en el seu ressò…

També destaquem Femme aux trois cheveux, constellations (1976) o l’obra Peinture (1966-73), que és definida pel propi Altaió com un fragment de l’univers pintat amb la rugositat d’un plafó de fusta. Miró hi pinta l’especificitat de cada planeta amb un color diferent, i ho fa amb la diversitat fonètica de les vocals tot donant a cada vocal un color. «Això ve de Rimbaud, que dona a cada color un grup de correspondències significants. Aquí tenim el blau, el groc, el vermell, el verd, el negre… són els elements de la natura, els humors del cos humà, les mínimes divisions de les coses de la natura. És així que Miró crea un paisatge de l’univers com qui escriu un poema, com qui el canta, com qui descobreix». En l’obra observem una línia al damunt que podria ser la línia del condemnat a mort, la línia de l’horitzó, també una línia de continuïtat i de música. Joan Navarro s’ha inspirat en L’esperança del condemnat a mort (1974) per al poema inèdit que ha creat amb motiu de l’exposició.

Complementen la mostra una selecció de documentació, entre la qual hi ha el llibre catàleg editat en ocasió de l’exposició «Miró Barcelona 1964», realitzada a tres galeries de Barcelona, les quals van presentar simultàniament obra de Miró, gràfica sobretot, en què col·laboraren poetes del moment i de l’entorn de Miró (J.V.Foix, Brossa, Perucho, Teixidor, Cirlot, Cirici o el mateix Santos Torroella). També es pot consultar la gran antologia Miró i els poetes catalans, a cura de Vicenç Altaió, en què s’aprofundeix en la col·laboració de Joan Miró amb 10 poetes, a més dels llibres d’artista Oda a Joan Miró (1973) i És quan dormo que hi veig clar (1975).

Invitació als/a les poetes a cura de Vicenç Altaió i Blanca Llum Vidal

Pere Gimferrer
Enric Casasses
Biel Mesquida
Joan Navarro
Dolors Miquel
Mireia Calafell
Marçal Font
Maria Callís
Maria Sevilla
Pol Guasch

Obres de Joan Miró © Successió Miró 2022