Naturalesa abstracta

Naturalesa abstracta

Mayoral presenta una exposició en la qual es posa en relleu el paper del paisatge en l’obra de Fernando Zóbel vinculat a tres grans artistes abstractes de la postguerra catalana que també van tenir una especial sensibilitat en el tractament de la naturalesa: Joan Miró, Antoni Tàpies i Joan Hernández Pijuan. Comissariada per Alfonso de la Torre, la mostra aplega 12 obres realitzades durant el període de 1962 a 1998.

Subratllant l’actual context d’emergència climàtica, la mostra refereix la mirada de Miró, la posició de Zóbel i la de dos creadors abstractes de la postguerra, com són Tàpies i Hernández Pijuan, a partir del seu interès per la naturalesa i el paisatge, que en molts casos fou un tema cabdal en la seva obra. Aquests artistes van tenir un intens amor per la naturalesa i per totes aquelles coses que ens envolten, per insignificants que puguin semblar. La contribució que van fer a l’art d’aquest període fou fonamental i les seves creacions, com passa sovint amb l’obra de tot gran artista, ens segueixen commovent i interpel·lant avui dia.

Després de diversos temptejos figuratius, Zóbel —que va conèixer Jackson Pollock i a l’exposició del qual a la Bertha Schaefer a Nova York, el 1965, va tornar la visita el seu admirat pintor Mark Rothko— aviat esdevingué abstracte. En paraules d’Alfonso de la Torre: «[…] les seves formes, instal·lades en l’espai, semblava que es vinculaven al concepte de temps, i en ocasions feia l’efecte que podien abandonar el seu lloc en el llenç per aspirar de debò l’espai que les envoltava, signes, formes com cal·ligrafies que evocaven el món oriental, dinamisme d’elements hereus del dibuix, moviment de formes com ara volutes, vols, ones, cercles o bé trets que semblaven deixats en permanent vibrato en caure a la tela, o bé constel·lats en altre temps en el blanc, refusant l’aparença de les seves imatges qualsevol referència figurativa». Aquí les obres Anímula (1962) i La Palmera V (1975) ens remeten a aquests vols als quals es refereix el comissari de l’exposició. Segons va escriure Fernando Zóbel: «Al final gairebé tot es transforma en paisatge». Molts dels seus títols ens transporten a aquest paisatge, vegeu en aquesta mostra els exemples Gestos / Otoño (1978) i Orilla 76 (1982). A Cuatro semanas (1982-1983), un quadre del seu cicle “Otoño” (1982), la tela sembla que observi el pas de l’estació mitjançant quatre franges que, com si es tractés de moments seqüenciats, entre octubre i novembre d’aquell any, expressa el pas del temps i el canvi en el paisatge de Conca.

Impulsor del Museo de Arte Abstracto a Conca, inaugurat el 1966, Fernando Zóbel contribuí a la reparació d’un món marcat per la dictadura franquista. Entre els exemples de llibertat que veien molts artistes d’aquest temps, hi havia la figura de Joan Miró. En relació amb aquesta llibertat creativa, la mostra inclou una obra tardana, menys coneguda i experimental de Miró com Peinture (Projet pour une tapisserie) (1973-74), una pintura gestual de gran espectacularitat que ens proporciona una visió sobre la seva creativitat inesgotable. Aquí les línies de les mans, els palmells, són símbols carregats de poesia, com una branca que penja d’un arbre.

Zóbel va deixar escrit que percebia que els nostres millors exemples artístics quedaven ja als anys seixanta en mans de col·leccions estrangeres, la qual cosa el va portar a col·leccionar obra dels artistes de El Paso, juntament amb peces dels creadors sorgits en l’àmbit català, principalment en el context del grup Dau al Set. El 1967, per iniciativa de Rafael Santos Torroella, es presentà a Barcelona l’exposició itinerant «El Museo de las Casas Colgadas de Cuenca (Colección de Arte Abstracto Español)», que incloïa obres de Tàpies i d’Hernández Pijuan. Un catàleg original d’aquella exposició, que va comptar amb la col·laboració del mateix Hernández Pijuan en el muntatge, es pot consultar en la selecció de documentació d’aquesta exposició. Aquí, el díptic Dos espais horitzontals 1 i 2 (1977) ens trasllada al díptic Horitzontals (1978), que forma part de la col·lecció del Museo de Arte Abstracto de Conca. Segons Juan Manuel Bonet, «quan va pintar Horitzontals, quadre despullat i buit en què es juga amb un mínim número d’elements, Hernández Pijuan estava centrat en el concepte de paisatge o, per dir-ho amb les seves pròpies paraules, en la recerca de “moments d’un color per a definir un paisatge”».

Robert Rosenblum (1927-2006) a “Lo sublime abstracto[1]” establí contemporàniament la coneguda tesi que relacionava el naixement de l’abstracció pictòrica amb l’esperit del paisatge, especialment el paisatge del segle XIX i la tradició romàntica del nord d’Europa i d’Amèrica. Per a Rosenblum, allò sublim podia aplicar-se tant a l’art com a la naturalesa: de fet, una de les seves expressions fonamentals seria la pintura, la representació, de paisatges sublims. Aquests artistes treballaren realment immersos en la naturalesa: Zóbel va tenir estudi a Conca, davant la hoz del Xúquer; Hernández Pijuan i la memòria dels camps de Folquer; Miró i el paisatge de Mont-roig o Mallorca; i Tàpies a Campins, al Montseny. Aquest últim, durant els anys seixanta i setanta, s’interessà especialment per l’objecte d’ús quotidià, que incorporava a la textura del quadre o bé era al·ludit en termes figuratius. Matèria amb cordes (1977) és una obra austera caracteritzada per la presència d’unes cordes, que tenen un paper protagonista i són com un manifest a favor de les coses més humils i insignificants. Tàpies, per a qui la trobada amb Miró fou decisiva, va compartir amb ell no només l’interès pels materials pobres i per tot el que ens envolta a la natura, sinó també per la poesia i el món oriental.

[1] ARTnews59, nº 10, Nueva York, II/1961, pp. 38-41.

EL COMISSARI

Alfonso de la Torre és especialista en el sorgiment de l’abstracció des de la postguerra i en la creació del Museo de Arte Abstracto i ha estat comissari de diverses exposicions sobre el particular: «El grupo de Cuenca» (Madrid, 1997); «El grupo de Cuenca» (Burgos i Pamplona, 1998) i «Cuenca: cuarenta años después (1964-2004). La poética de Cuenca» (Madrid, 2004). Va col·laborar en l’exposició «La ciudad abstracta. 1966: El nacimiento del Museo de Arte Abstracto Español» (Cuenca, 2006). També és autor de nombrosos textos monogràfics sobre Zóbel i el grup de Conca. Després d’abordar en la seva carrera els catàlegs raonats de Millares, Rivera i Palazuelo, tot just ha finalitzat el dedicat a Zóbel, que apareixerà publicat aquest mateix 2021.

Ha comissariat més d’un centenar d’exposicions, ha publicat assajos i poesia, i ha impartit cursos en diferents universitats i institucions. El 2017 va comissariar per a la galeria Mayoral «Millares. Construint ponts, no murs», juntament amb Elena Sorokina; el 2019, «Zóbel-Chillida. Camins creuats», i el març de 2021 «Zóbel i grans artistes de postguerra». Pertany a la International Association of Art Critics (AICA).