- Paris

Dues dones que cerquen la llum

Mayoral presenta una exposició sobre Juana Francés i Maria Helena Vieira da Silva, dues dones que van viure formes d’exili i desplaçament, i que van trencar moltes de les cadenes i estereotips que constrenyien les «dones-artistes» de la seva època.
Secció següent

Dues dones que cerquen la llum

Mayoral presenta una exposició sobre Juana Francés i Maria Helena Vieira da Silva, dues dones que van viure formes d’exili i desplaçament, i que van trencar moltes de les cadenes i estereotips que constrenyien les «dones-artistes» de la seva època. Comissariada per Elena Sorokina, aquesta mostra aplega una selecció d’obres creades per ambdues pintores entre 1958 i 1961.

Malgrat tenir llenguatges pictòrics molt diferents, tant Juana Francés com Maria Helena Vieira da Silva han estat considerades en la història de l’art com a representants de l’art informal de l’Europa de postguerra. Si bé Vieira da Silva ha gaudit d’una profusa recepció crítica, Francés tot just ara s’està començant a conèixer a França. Aquesta trobada expositiva de dues dones artistes, nascudes totes dues a la península Ibèrica, en països sotmesos a dictadures patriarcals, permet que sorgeixin qüestions pertinents.

La galeria Mayoral ha convidat Elena Sorokina —comissària d’exposicions i experta en art contemporani que ja va col·laborar anteriorment amb la galeria en una mostra individual de Manolo Millares (2017)— perquè aprofundeixi en aquestes qüestions, i continuï així la important tasca de contextualitzar i reavaluar les lectures canòniques dels artistes de postguerra. Al seu torn, Sorokina ha proposat a Pierre Léglise-Costa, escriptor, especialista en literatura ibèrica i amic personal de Vieira da Silva, que escrigui un text sobre cadascuna d’aquestes dues artistes.

Nascudes respectivament a Lisboa el 1908 i a Alacant el 1924, les vides de Vieira da Silva i de Francés es van veure afectades pel rumb polític que van prendre els seus països de naixement. Però mentre que la primera va marxar de Portugal, la darrera va decidir quedar-se a l’Espanya de Franco. Vieira da Silva es va traslladar a París l’any 1928, on va residir i treballar la resta de la seva vida, excepte durant el període de la Segona Guerra Mundial, quan va refugiar-se a Rio de Janeiro amb el seu marit, l’artista hongarès Árpád Szenès. Privats de les seves respectives nacionalitats per haver-se oposat a règims autocràtics, la parella finalment va obtenir la ciutadania francesa el 1956.

 

Tant Juana Francés com Maria Helena Vieira da Silva van viure formes d’exili i desplaçament, i van trencar moltes de les cadenes i estereotips que constrenyien les «dones-artistes» del seu moment

Francés va triar convertir-se en pintora en una època en què la dictadura patriarcal del general Franco havia decretat que les dones no podien treballar sense l’autorització d’un parent de sexe masculí i havien de renunciar totalment a la feina un cop es casaven. Malgrat això, Francés va viatjar a París amb una beca d’estudis, i més tard va esdevenir l’única artista dona entre els membres fundadors del grup d’avantguarda espanyol El Paso. Segons Sorokina, tot just estem començant a entendre com aquestes dues artistes, desproveïdes d’ancoratge geogràfic i social, van reeixir a crear amb la idea d’encarnació, o materialització, en un context fortament marcat pels prejudicis. Tal com explica la comissària de l’exposició: en vida, ambdues artistes van defugir qualsevol mena de categorització, i això mateix passa avui dia amb les seves obres. Dues dones. Dues excepcions.

 

L’espai dens i complex que emergeix de les seves composicions de múltiples capes aporta una nova mirada a un gran nombre de preocupacions de l’art de postguerra

«Tant Francés com Vieira da Silva conceben el cos com a “situació”, més que no pas com a “objecte”», argumenta Sorokina, «la tactilitat dels seus espais és un valor molt més important del que es creia fins ara.»

Francés fa servir títols concrets, «realistes», en els quals la paraula «terra» apareix amb freqüència. «Terra» és un mot ric en significats: pot voler dir la Terra, territori, país, pàtria, sòl, terreny, sorra, pols i el món en general. L’artista combina diferents materials, sobretot la sorra, amb les seves pintures a l’oli, i desplaça gestualment la matèria ruixant aigua sobre la tela estesa a terra. Francés va deixar clar que la seva abstracció responia a «una necessitat íntima d’expressar el seu món», i descrivia les seves pintures com a autoretrats[1]. L’obra de la pintora alacantina, tanmateix, s’ha llegit massa sovint a través del prisma de la normativitat masculina dominant. Francisco Farreras, un bon amic seu, va afirmar amb intenció d’elogiar-la: «(…) res no feia pensar que darrere d’aquella força visual expressiva, darrere d’aquelles potents composicions fetes amb sorra i pintura, hi havia una presència eminentment femenina».[2]

El tema de la tactilitat és menys evident en els espais-superfícies construïts meticulosament per Vieira da Silva i en les seves geometries vibrants, en constant expansió i dissolució. Tot i això, les seves pintures poden ser analitzades a través de la lent de la teoria dels «coneixements situats». Les seves obres evoquen els moviments meravellosos de l’ull encarnat en el món, i revelen la falsa «objectivitat» dels sistemes universals de perspectiva reconeguts com a norma canònica en la història de l’art.[3]

 

El ressorgiment de la llum ibèrica

En el seu assaig, Pierre Léglise-Costa posa de manifest com la llum sorgeix i ressorgeix constantment en l’obra d’ambdues artistes. Léglise-Costa observa que, a partir de finals dels anys cinquanta, la precisió geomètrica, gairebé abstracta, de les composicions de Vieira da Silva s’il·luminen amb tocs de llum mentre que l’espai s’obre, aspirant a l’infinit. D’altra banda, en contemplar les teles de Juana Francés, és inevitable quedar colpit per la força de les pinzellades, que penetren, com un esclat de llum, la complexa matèria pictòrica, pràcticament tridimensional, per perforar-ne les profunditats.

 

[1] Juana Francés: Informalism Was Also Female [cat. exp.]. Barcelona: Mayoral, 2020, p. 30

[2] Ibid., p. 47

[3] Marsha Meskimmon. Women Making Art: History, Subjectivity, Aesthetics. Londres : Routledge, 2003

 


 

Elena Sorokina és comissària d’exposicions i historiadora de l’art. Actualment és la cocomissària del pavelló armeni de la propera Biennal de Venècia d’aquest 2022. El seu proper projecte, «Forms of Fragility», s’estrenarà al Rudolfinum de Praga l’octubre del 2022. Sorokina va ser la comissària assessora de la documenta 14 d’Atenes/Kassel. L’any 2020 va comissariar la mostra col·lectiva «Crystal Clear: Travels in Sustainable Exhibition Making» al Museu Pera d’Estambul; i anteriorment va treballar als centres d’art BOZAR i WIELS (Brussel·les), al Centre Pompidou, al Musée d’Art Moderne (París) i a l’Stedelijk Museum d’Amsterdam, entre d’altres institucions.

Pierre Léglise-Costa és historiador de l’art, lingüista i traductor especialitzat en països de parla portuguesa. Ha exercit de professor a la Universitat de París VIII i a l’Institut d’Estudis Polítics (Sciences Po) de París, i també al Dartmouth College, als Estats Units. Entre els seus principals projectes de comissariat hi ha «Univers Pessoa», per al festival Europalia de Brussel·les, així com diverses exposicions al Centre Pompidou de París i a la Fundació Calouste Gulbenkian de Lisboa. És el director de la col·lecció portuguesa de l’editorial parisenca Editions Métailié, que ha publicat més de quaranta obres de grans escriptors en llengua portuguesa. I també és autor de nombrosos llibres sobre l’art i la cultura de Portugal.

Dues dones que cerquen la llum

Premsa i notícies relacionaes

  • Maria Helena Vieira da Silva and Juana Francés

    Maria Helena Vieira da Silva and Juana Francés

    Maria Helena Vieira da Silva and Juana Francés

    The two painters in “Resurgent Light” may have never met, but they were both living in Paris in the early 1950s. Maria Helena Vieira da Silva (1908-1992) had arrived there from Lisbon in 1928 to study at the Académie de la Grande Chaumiere, ultimately making her home in the French capital as a political exile...

    Visita l'enllaç