- París

Rivera – Millares. L’ètica de la reparació

Mayoral es complau a presentar la primera retrospectiva que reuneix els artistes Manuel Rivera (1927-1995) i Manolo Millares (1926-1972). Mostrada primer a París, l'exposició 'Rivera - Millares. L'ètica de la reparació' viatjarà posteriorment a la nostra galeria de Barcelona, on es podran veure altres obres.
Secció següent

Rivera – Millares. L’ètica de la reparació

«Rivera-Millares. L’ètica de la reparació» proposa un diàleg íntim totalment inèdit entre dos artistes, Manuel Rivera i Manolo Millares, dels més representatius de la postguerra espanyola.
 

De l’essència mateixa d’un vincle

Tot els unia, tant a nivell estètic, polític, com en la seva trajectòria artística. Si van ser dels primers a anar més enllà del límits de la tela, tot utilitzant materials industrials que teixien, Manuel Rivera (Granada, 1927-Madrid, 1995) i Manolo Millares (Las Palmas de Gran Canaria, 1926-Madrid, 1972) compartien també els mateixos galeristes a Nova York i a París: Pierre Matisse i Daniel Cordier.

Ambdós membres fundadors del grup El Paso, un moviment artístic radical creat a Madrid el 1957, van exposar en exposicions col•lectives a Espanya i també a Nova York, São Paulo, Venècia o París, sense haver estat mai presentats els dos cara a cara. «Rivera-Millares. L’ètica de la reparació» treu a la llum les reaccions, tan singulars com comunes, dels dos genis de la postguerra i del franquisme, per a qui el desencant de la realitat i del món no podia visiblement ser silenciat.
 

Un art compromès

Millares i Rivera no deixaran de jugar amb l’experimentació tridimensional. Un acte subversiu entre construcció i deconstrucció al qual tant li fan els convencionalismes i allò establert. Les obres de l’exposició foren creades entre 1956 i 1972, en plena dictadura franquista i en un clima sociopolític on la llibertat d’expressió era totalment absent.

Si, a primera vista, aquestes obres podien semblar inofensives per a les autoritats del règim —les quals, com assenyala Alfonso de la Torre, eren incapaces de comprendre i apreciar la metàfora o la poesia—, aquestes mateixes obres adquirien un valor crític específic i explícit quan es mostraven fora d’Espanya: al MoMA o al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York el 1960, per exemple, en juxtaposició amb obres d’altres artistes pertanyents a moviments paral•lels com l’Art Informel a França o l’Arte Povera a Itàlia. Lluny de ser únicament instrumentalitzats com a representants de la «marca espanya» de l’època, eren d’un «espanyolisme crític» i defensaven a través de les seves creacions l’ideal del seu grup, el de les les «arts plàstiques revolucionàries».
 

«Ni pintura – ni escultura»

La posada en valor del material per ell mateix és una de les característiques principals de l’art de postguerra a Europa. Es distingeix a França amb l’art informal de Fautrier, o de Dubuffet, amb el de Burri i Fontana a Itàlia, però també d’una manera ben singular i revolucionària en Millares i Rivera a Espanya.

Ells dos eren uns autèntics artistes teixidors, que utilitzaven el fil, el de teles metàl•liques (filferro i malla) en el cas de Rivera o els fils de xarpellera en el cas de Millares, com una forma d’escriptura, de missatges codificats, de rebuig o de metàfora d’una vida en procés de reparació, de curació i fins i tot potser d’alliberament.
Amb tècniques singulars, i materials industrials propers al ready-made, cadascú s’esforça a incloure el buit, a esculpir l’obertura, i a expandir l’espai de la tela fora del seu marc convencional. És així com, amb les ombres projectades de forats de la xarpellera de Millares i de la tela metàl•lica de Rivera, que els dos artistes surten de la bidimensionalitat, excloent la tela del marc ultrapassen el suport clàssic per fusionar-se amb l’espai de la paret.

Dels seus buits, les ombres projectades en creen formes subtils, immaterials, evanescents, que fan desaparèixer la bidimensionalitat de la pintura i la transformen en un veritable objecte. Un nou tipus de quadre se’ns acara, on pintura i escultura s’entremesclen, i revela «objectes específics», com deia Donald Judd.
 

«Com si els esguerrats, sargits, cosits i filats –tots termes intercanviables entre les obres de Millares i Rivera– fossin els gestos sublimats d’aquesta violència infligida a la societat civil.»
– Carles Guerra, comissari de l’exposició

 

SELECCIÓ D’OBRES

 
186 B
Manuel Rivera, Composición 8, 1957
Tècnica mixta (tela metàl•lica, filferro i metall) sobri bastidor de metall i fusta
100 x 72.5 cm
 
186 B
Manolo Millares, Cuadro 64 (3), 1959
Tècnica mitxa sobre xarpellera
129.5 x 162 cm
 
186 B
Manuel Rivera, Metamorfosis, 1959
Tècnica mitxa (tela metàl•lica i filferro) sobre bastidor de fusta
130 x 89 cm

 
186 B
Manolo Millares, Cuadro 186, 1962
Tècnica mitxa sobre xarpellera
130.2 x 97.8 cm
 

EL COMISSARI

 
Carles Guerra (Amposta, 1965) és crític d’art, docent i investigador. Ha estat director de la Primavera Fotogràfica, director de la Virreina Centre de la Imatge, conservador en cap del MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona i, entre 2015 i 2020, director de la Fundació Antoni Tàpies. Les seves investigacions s’han ocupat de les pràctiques dialògiques en els camps de l’art i la cultura visual. Les pedagogies crítiques, les pràctiques documentals i les condicions de la producció cultural sota el postfordisme han centrat un bon nombre de les seves publicacions. Ha estat professor associat de la Universitat Pompeu Fabra i membre de l’equip docent del Center for Curatorial Studies (CCS) de Bard College. A més d’una extensa nòmina d’exposicions monogràfiques que inclouen artistes com Perejaume, Joaquim Jordà, Xavier Ribas, Ahlam Shibli, Art & Language, Allan Sekula, Susan Meiselas, Harun Farocki, Oriol Vilanova i Ariella Aïsha Azoulay, ha tingut cura de projectes com 1979. Un monument a instants radicals o Antoni Tàpies. Biografia política, amb els quals ha intentat respondre al llegat de la modernitat des de la urgència que reclama articular una història potencial.

Vídeo - Mayoral París