- Barcelona

Zóbel-Chillida. Camins creuats

Mayoral es complau a presentar ‘‘Zóbel-Chillida. Camins creuats’’, un diàleg inèdit entre Fernando Zóbel i Eduardo Chillida. L’exposició, que està comissariada per Alfonso de la Torre i compta amb la col·laboració del llegat dels artistes, presenta una acurada selecció de tretze olis de Zóbel i una desena d’escultures de Chillida que posen de manifest els vincles creatius i vitals existents entre ambdós artistes.
Secció següent

Zóbel-Chillida. Camins creuats

Tant Zóbel com Chillida van començar el seu desenvolupament artístic des d’una certa solitud i en un context difícil. A principis de la dècada dels cinquanta Chillida va concebre les seves primeres escultures en guix i pedra, que desembocarien posteriorment en obres com Lurra-16 (Terra-16) (1978), Lurra G-326 (Terra G-326) (1995) o Lurra M-20 (Terra M-20) (1995), que conserven i repensen la corporeïtat i el replegament de formes característics de les seves figures primerenques. Paral·lelament, Zóbel transitava entre la figuració i l’abstracció després d’haver tingut l’ocasió de contemplar el desenvolupament de l’expressionisme abstracte.

A partir de la descoberta de l’obra de Rothko el 1955, Zóbel va reduir el contingut dels seus quadres a l’essencial, tant pel que fa a la composició i la temàtica com a l’ús del color. Aquest fet va donar lloc a les Saetas (Sagetes) i a les seves primeres pintures de restricció cromàtica, conegudes amb el nom genèric de Serie Negra (Sèrie Negra), de la qual formen part algunes de les obres exposades, com Aquelarre (1961) o Segovia II (1962). Alfonso de la Torre ens fa notar que: “A les Saetas Zóbel semblava coincidir amb Chillida, en l’aspecte del traç escriptural negre elevat al llenç, derivant tots dos les seves cerques a una certa grafia que provés de comprendre la nostra consciència, el ritme del transcórrer. […] Es poden entendre com a acords visuals que tremolen entre la lleugeresa i la gravetat, en moviment […]’’. Va ser el seu pas definitiu a l’abstracció.

L’artista hispanofilipí va evolucionar cap a l’estudi de la llum i l’evocació del record, tant el propi com de l’espectador. Ell mateix explicava que: “[…] essencialment parlo de la llum, de formes grans i de formes petites, d’allò que és lluny i d’allò que es troba a la vora. Sobretot, crec que parlo de records”1. Les obres d’aquesta segona època es caracteritzen per la reintroducció del color –ara amb valor simbòlic–, que constitueix la base per a la construcció del quadre. En peces com Canción protesta III (Cançó protesta) (1968) podem veure com les formes sorgeixen del seu acoloriment i es desdibuixen fins a fondre’s amb el fons, de tons més clars i cada cop més neutres, per acabar donant lloc a la denominada Serie Blanca (Sèrie Blanca), a la qual pertanyen obres com La plazoleta (La placeta) (1975).

La llum va ser, també, un dels grans temes en les obres de Chillida. En el seu cas són jocs de matèria i buit en els quals la llum neix, hi incideix i es converteix en generadora d’espais i volums. A més de les lurra, també pot observar-se en obres exposades en acer com Yunque de sueños XIX (Enclusa de somnis XIX) (1998), Besarkada V (Abraçada V) (1991) o el bronze Hierros de temblor III (Ferros de tremolor III) (1957). Sens dubte, el tractament que van fer d’aquesta llum i la delicadesa de les seves creacions fa que les obres d’ambdós artistes continguin un alt valor poètic.

Segons el director de la galeria, Jordi Mayoral: ‘‘aquesta exposició és un diàleg inèdit fruit d’un llarg procés d’investigació, una trobada de camins creuats de dos artistes clau de la postguerra’’. En aquest sentit, el comissari conclou que la trobada que va tenir lloc el 1964 a Conca, gràcies a la voluntat de Zóbel d’incorporar l’obra Abesti Gogorra IV (Cant rude IV) (1964) de Chillida a la col·lecció d’art presentada al Museo de Arte Abstracto Español, va ser un moment “d’admiració mútua, el sentiment d’haver-se conegut des de sempre, amistat, afició per la poesia, do de la paraula, elogi d’allò oriental”.

Amb motiu de la mostra s’ha editat una publicació que, a més a més de l’assaig del comissari, reprodueix la correspondència de Zóbel a Chillida —també inèdita—, juntament amb les entrevistes realitzades per Alfonso de la Torre a dos familiars propers dels artistes: Fernando Zóbel de Ayala y Miranda i Ignacio Chillida Belzunce, les quals ens permeten aprofundir en la relació que van mantenir els dos creadors, i alhora conèixer la seva manera d’entendre i viure la creació artística. A tall d’epíleg, el comissari Patrick D. Flores ens convida a reflexionar sobre aspectes rellevants de la construcció de la modernitat filipina, el gir cap a l’abstracció que va comportar i la manera en què al·ludeix al passat colonial.

 

1. PÉREZ-MADERO, Rafael; ZÓBEL DE AYALA, Fernando. Zóbel: La Serie Blanca. Madrid: Ediciones Rayuela, 1978, p. 35.

 

Els artistes

Fernando Zóbel

(Manila, Filipines, 1924 – Roma, Itàlia, 1984) Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Harvard. Artista autodidacte, pintor, gravador, dibuixant, gran coneixedor de l’art del passat i de l’art del seu temps, va rebre nombrosos reconeixements per la seva tasca museogràfica i el seu elevat coneixement artístic. Com a col·leccionista de la generació abstracta, fou l’impulsor del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca, inaugurat el 1966.

A finals dels anys cinquanta s’incorporà a les grans exposicions internacionals: “Before Picasso; After Miró” (Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York, 1960), Biennal de Venècia (1962) o “Modern Spanish Painting” (Tate Gallery, Londres, 1962). Es trasllada definitivament a Espanya i el 1959 exposa per primer cop a la Galería Biosca de Madrid, dirigida per qui serà la seva galerista habitual, Juana Mordó, a la sala de la qual presenta exposicions individuals de 1964 a 1974. També li dediquen exposicions la Bertha Schaefer (Nova York, 1965 i 1968) o la Galerie Jacob (París, 1977), a més de reconegudes galeries i institucions espanyoles.

Eduardo Chillida

(Sant Sebastià, 1924-2002) Escultor informalista de gran prestigi internacional, va començar treballant principalment el guix
i la pedra, i el 1951 –establert a Hernani– incorpora el ferro com a material escultòric. El 1954 fou premiat a la X Triennal de Milà. El 1956 presenta les seves escultures de ferro a la Galerie Maeght, amb qui exposa en diverses ocasions. Participa a “Sculptures and Drawings from Seven Sculptors” (1958) al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York i aquell mateix any obté el Primer Gran Premi Internacional d’Escultura a la XXIX Biennal de Venècia. El 1959 realitza importants exposicions als Estats Units, al Canadà i a la II Documenta de Kassel. A partir de llavors, inicia el seu treball amb la fusta, el formigó, l’alabastre i el fang, alhora que fa gravats, collagesi dibuixos que, en ocasions, il·lustraran els seus propis escrits. Se li han dedicat exposicions monogràfiques als principals museus internacionals i les seves nombroses escultures públiques es troben a ciutats de tot el món. L’any 2000 inaugura el Museu Chillida Leku a Hernani, que reobre al públic l’abril d’aquest any.

Comissari

Alfonso de la Torre és especialista en el sorgiment de l’abstracció des de la postguerra i en la creació del Museo de Arte Abstracto i ha estat comissari de diverses exposicions sobre aquest particular: “El grupo de Cuenca” (Madrid, 1997); “El grupo de Cuenca” (Burgos i Pamplona, 1998) i “Cuenca: cuarenta años después (19642004). La poética de Cuenca” (Madrid, 2004). Va col·laborar en l’exposició “La ciudad abstracta. 1966: El nacimiento del Museo de Arte Abstracto Español” (Cuenca, 2006). També és autor de nombrosos textos monogràfics sobre Zóbel i el grup de Conca. Després d’abordar en la seva carrera els catàlegs raonats de Millares, Rivera i Palazuelo, actualment treballa en el Catàleg raonat de pintures de Fernando Zóbel.

Ha comissariat més d’un centenar d’exposicions, publicat assajos i poesia i impartit cursos en universitats i institucions. El 2017 va comissariar per a la galeria Mayoral “Millares. Construint ponts, no murs” juntament amb Elena Sorokina. Pertany a la International Association of Art Critics (AICA).