- Paris

Zóbel-Chillida. Camins creuats

Mayoral es complau a presentar ‘‘Zóbel-Chillida. Camins creuats’’, un diàleg inèdit entre Fernando Zóbel i Eduardo Chillida. L’exposició, que està comissariada per Alfonso de la Torre i compta amb la col·laboració del llegat dels artistes, presenta una acurada selecció de olis de Zóbel i d’escultures de Chillida que posen de manifest els vincles creatius i vitals existents entre ambdós artistes.
Secció següent

Zóbel-Chillida. Camins creuats

Amdós nascuts l’any 1924, Fernando Zóbel i Eduardo Chillida es troben tardanament el 1964 gràcies al desig de Zóbel d’encarregar a Chillida una obra pel seu Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca, una ciutat medieval a 1h30 de Madrid, i de la qual Zóbel n’havia fet un poble d’artistes.

Zóbel, nascut a Manila de pares espanyols, va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Harvard. Artista autodidacta i gran intel·lectual, la seva trobada amb l’art de Rothko el 1955, gràcies a una exposició organitzada per The Art of Institute of Chicago, serà decisiva i anunciarà un gir definitiu de la seva obra cap a l’abstracció. En el conjunt de les seves pintures, el gest, la línia i la grafia tenen un lloc essencial amb una veritable cerca de la llum. L’artista també utilitza una tècnica delicada: la d’una agulla hipodèrmica que distribueix dissolvent i pintura. A finals dels anys cinquanta, participa a grans exposicions internacionals: Before Picasso ; After Miró al Solomon R. Guggenheim Museum a Nova York l’any 1960, la Biennal de Venècia el 1962, o Modern Spanish Painting a la Tate Gallery a Londres el 1962.

186 B___186 B

Esquerra: Eduardo Chillida al seu estudi a Villa Paz, San Sebastià, 1961. Foto: Abraham Lurie Waintrob-Budd Studio. Dreta: Fernando Zóbel pintant al seu estudi a Conca, cap al 1971. Foto: Jaume Blassi

Després d’haver fet diverses vegades la volta al món, es va instal·lar definitivament a Espanya el 1960. El 1959 va exposar per primera vegada a la Galeria Biosca a Madrid; la seva directora, Juana Mordó, acabaria essent la seva galerista acreditada. També va exposar a la galeria de Bertha Schaefer (Nova York, 1965 i 1968) o a la Galeria Jacob (París, 1977). A més del seu treball d’artista, va emprendre la creació, en ple període franquista, del primer museu democràtic d’Espanya que obriria el 1966 a Conca, cèlebre per les seves cases penjants i declarada monument històric per la UNESCO.

‹‹Tot exercint tenaçment el seu extraordinari talent de pintor, es va fixar un sol objectiu: l’activitat artística. La seva devoció per l’art, d’una intensitat extrema, serà la seva divisa ›› – Alfonso de la Torre

El 1960 Chillida ja era conegut a tot el món i especialment a França, on s’instal·là el 1948. El 1954 va ser premiat a la desena Triennal de Milà. El 1956 va presentar les seves escultures de ferro a la Galeria Maeght, on exposaria diverses vegades. Va participar a l’exposició Sculptures and Drawings from Seven Sculptors (1958) al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York i el mateix any va guanyar el Gran Premi Internacional d’Escultura de la 29a Biennal de Venècia. El 1959 li van dedicar exposicions importants als Estats Units, al Canadà i a la Documenta II a Kassel. A partir d’aquell moment va començar a treballar la fusta, el formigó, l’alabastre i el fang.

Els principals museus internacionals li han dedicat exposicions monogràfiques i les seves escultures es troben a nombroses ciutats de tot el món. L’any 2000, l’artista inaugura el museu Chillida Leku a Hernani, que ha reobert al públic l’abril del 2019.

En aquesta exposició ‹‹Camins creuats››, les escultures monocromes i minerals de Chillida, de superfícies clivellades, incises de línies, o cobertes de signes que aguaiten la llum respondran a les pintures poètiques de Zóbel, les línies i les grafies escandides de les quals permeten que la llum envaeixi la tela. La Galeria Mayoral torna a donar vida així a un diàleg íntim que lligava  aquestes dues grans figures de la post-guerra espanyola el propòsit de les quals resideix innegablement en la seva capacitat d’estimular la nostra visió, i potser fins i tot la visió que nosaltres tenim del món…

‹‹Descobrim un diàleg entre dues de les figures majors de la postguerra, on es conjuguen la faceta lírica de Fernando Zóbel i la escultura informal d’Eduardo Chillida. És una trobada entre artistes que van saber elevar-se, com un front d’esperança, contra la llarga nit del franquisme›› – Alfonso de la Torre

 

186 B
Fernando Zóbel, Péndulo veneciano, 1965
Oli sobre tela
100 x 100 cm

186 B
Eduardo Chillida, La casa del poeta IV, 1983
Tierra de xamota
31,5 x 58 x 40 cm (les dues peces)

 


 

EL COMISSARI

Alfonso de la Torre és un historiador de l’art especialitzat en l’art abstracte de postguerra espanyol. Ha realitzat els catàlegs raonats de Manolo Millars, Manuel Rivera, Pablo Palazuelo i actualment treballa en el de Fernando Zóbel.

 


 

LES ARTISTES

Eduardo Chillida (San Sebastián, 1924–2002), escultor informalista de gran prestigi internacional, va començar treballant principalment el guix i la pedra, i el 1951 –establert a Hernani– incorpora el ferro com a material escultòric. El 1954 fou premiat a la X Triennal de Milà. El 1956 presenta les seves escultures de ferro a la Galerie Maeght, amb qui exposa en diverses ocasions. Participa a Sculptures and Drawings from Seven Sculptors (1958) al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York i aquell mateix any obté el Primer Gran Premi Internacional d’Escultura a la XXIX Biennal de Venècia.

El 1959 realitza importants exposicions als Estats Units, al Canadà i a la II Documenta de Kassel. A partir de llavors, inicia el seu treball amb la fusta, el formigó, l’alabastre i el fang, alhora que fa gravats, collages i dibuixos que, en ocasions, il·lustraran els seus propis escrits. Se li han dedicat exposicions monogràfiques als principals museus internacionals i les seves nombroses escultures públiques es troben a ciutats de tot el món. L’any 2000 inaugurà el Museu Chillida Leku a Hernani, que reobre al públic l’abril de 2019.

Fernando Zóbel (Manille, 1924–Rome, 1984), estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Harvard. Artista autodidacte, pintor, gra­vador, dibuixant, gran coneixedor de l’art del passat i de l’art del seu temps, va rebre nombrosos reconeixements per la seva tasca museogràfica i el seu elevat conei­xement artístic. Com a col·lecci­onista de la generació abstracta, fou l’impulsor del Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca, inaugurat el 1966.

A finals dels anys cinquanta s’incorporà a les grans expo­sicions internacionals: Before Picasso; After Miró (Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York, 1960), Biennal de Venècia (1962) o Modern Spanish Painting (Tate Gallery, Londres, 1962). Es trasllada definitivament a Espanya i el 1959 exposa per primer cop a la Galería Biosca de Madrid, diri­gida per qui serà la seva galerista habitual, Juana Mordó, a la sala de la qual presenta exposicions individuals de 1964 a 1974. També li dediquen exposicions la Bertha Schaefer (Nova York, 1965 i 1968) o la Galerie Jacob (París, 1977), a més de reconegudes galeries i institucions espanyoles.