Tornar

Chus Martínez sobre Mari Chordà

La pintura és moviment. Fa servir la ment com si fos tecnologia i l’ull com la interfície dinàmica que dota cada imatge de ritme, de dinàmica. Per això, no ens ha d’estranyar que una artista com la Mari Chordà utilitzés aquest mitjà per endinsar-se en les qüestions de gènere, en la percepció de determinats òrgans, en l’univers sensorial que comença en l’enteniment d’un mateix, i que s’endinsa en l’Oceà de les interpretacions culturals, les determinacions socials, les limitacions legals que defineixen qui som, com ens hem de comportar, el nostre desig, la nostra perpetuació com a espècie… L’obra de Mari Chordà explora la relació entre forma i color, la potencialitat d’elements simples per crear imatges poderoses, eròtiques, sexuals, fins i tot, en la ment de qui les observa. La pintura, en aquell moment, se sent com la dona mateixa. Vista des d’una mateixa tot sembla natural, senzill. A fora, al contrari, entaula una batalla. Dominar el territori aliè —ja sigui la terra o el cos— és la funció principal del patriarcat.

El llenguatge visual de Mari Chordà sembla fluir orgànicament de la tela. Les seves formes broten. Si un mira detingudament les seves formes, el món s’obre davant els nostres ulls. Una apertura genital, còsmica, Pop, però també clàssica, entretinguda en la nostra afició a interpretar i projectar, a veure interiors i exteriors en la relació entre línia i superfície. Per aquesta mateixa raó, la seva obra, poc coneguda per a la majoria, es pot veure reduïda a ser considerada com un model de treball particular, que tendeix a ser llegida d’una manera particular. Precisament per la seva afinitat intel·lectual i sentimental amb la igualtat de gènere, amb les preguntes del moviment feminista, és més important encara declinar de mil maneres diferents la interpretació de l’obra. Una obra que es relaciona amb la recepció de l’art Pop, però també amb un context molt més ampli, i que el món d’avui dia sembla estar descobrint i al qual pertanyen moltes dones artistes: Hilma Af Klint, Emma Kunz, Georgia O’Keeffe, per citar-ne algunes de molt properes. En les relacions personals, i en les complexes qüestions de gènere i d’identitat pertanyen a aquest univers, ens empenyen a moure’ns dins i fora de la parla i la representació. Les narratives visuals i no visuals es troben sota tals pressions emocionals que fan impossible qualsevol índex comprensiu o classificació acceptada. Se suposa que la pintura abstracta és al mateix temps universal i privada, col·lectiva i individual. Mari Chordà recorre al magatzem preexistent i disponible de formes i estructures. Elabora amb això un idioma en relació proporcional amb les nostres capacitats mentals, perceptives, desenvolupa un «idiolecte» més o menys eficient, és a dir, un codi de mitjans sintàctics i lèxics oberts a ser interpretats. En mirar-lo hem de recordar: tot llenguatge és en si mateix i per a si mateix políglota. Conté mons.

El seu interès per la forma no és més que l’expressió de la seva passió per la vida.

Chus Martínez

Comparteix