Tornar
En l’obra i en la persona de Salvador Dalí hi ha fortes premonicions de situacions que conformen el nostre present: la seva obsessió per l’autogeneració, la seva insistència a mantenir una ambivalència en la lectura i la interpretació de gènere i sexualitat, una identitat no binària, el seu interès per comprendre processos de la vida des de l’art i en companyia de la ciència, el seu interès per aprofundir en la cultura vernacla i manifestar-la en la seva obra i en la seva vida…
Salvador Dalí entén que l’art, en tant que creació, és el lloc idoni per qüestionar assumptes fonamentals sobre l’origen de la vida i la intel·ligència. En aquest sentit, si l’art és creació, no és només creació d’obra, sinó creació de forces de creació, és a dir, epigènesi. L’epigènesi és la teoria embriològica segons la qual els òrgans es formen progressivament a partir de, o bé sorgeixen de, un material originalment indiferenciat i homogeni. Entendre la creació —des d’Aristòtil fins a Harvey, Cavendish, Kant i Erasmus, Darwin, passant per la biologia del segle XIX amb Wolff, Blumenbach i His, i pel segle XX— significa situar la creació artística més enllà de l’ordre estètic i establir un paral·lelisme entre naturalesa i artista. ¿Què és el que constitueix una obra? ¿L’addició de les parts que sorgeixen successivament o la superaddició de parts? ¿La forma existeix en la ment i es reflecteix, es plasma en un llenç, es desenvolupa des d’un objecte determinat, o respon a la potència d’una substància preexistent?
L’epigènesi en mans de Salvador Dalí opera segons un model aristotèlic. En una teoria aristotèlica de la generació, l’epigènesi implica que la substància orgànica no formada adopta una forma que hi és inherent potencialment. En aquest sentit, és important assenyalar que l’obra se situa sempre en una intersecció entre una teoria del desenvolupament biològic de les formes i dels motius, i una teoria de la potencialitat vital de la matèria per autoorganitzar-se.
És la capacitat autoorganitzadora de l’obra la que dona lloc als motius, als mons que sorgeixen en ella. Així, no és casual que Salvador Dalí presti una atenció especial a la cultura i a les tradicions vernacles. En elles, els somnis són fets que creen mites, històries, ritus i costums. La transmissió en la cultura popular és un fet diferencial que interpreta el passat i el connecta amb el present i el futur d’una manera física, que manté les formes arcaiques sense renunciar o entrar en contradicció amb explicacions científiques o noves maneres de comprendre el món. És aquesta la raó per la qual l’obra de Salvador Dalí busca de forma deliberada la creació d’un univers de fàcil accés, simple, directe, i alhora bell, obert, naïf, atent als grans mites arcaics, estretament compromès amb la saviesa del popular, amb allò espontàniament ingenu… L’obra de Salvador Dalí vol ser naturalesa i vol poder crear un univers, crear la lluna, crear els oceans, crear la vida, alhora que vol ser també poble, comunitat, volença i alegria. Tot en la seva obra s’orienta a la creació de condicions per a una situació en la qual no sols comprenguem l’obra, sinó que la pròpia obra es constitueixi com a tal a través de la nostra presència i participació. En aquest sentit, nosaltres —els espectadors— som primordials. Però també hem de pensar que aquest «nosaltres» s’ha de poder estendre’s als animals, als boscos, als rius i als mars que, com el Mediterrani, són un espai fonamental en la seva obra. Veiem l’obra aquí, a la sala d’exposicions, però no és forassenyat pensar que l’obra podria trobar-se en el cor d’un bosc, erigir-se davant nostre en una platja de Cadaqués. Quan som davant de la seva obra, Salvador Dalí ho vol tot de nosaltres, vol que deixem que els nostres sentits i els sentirs de l’obra flueixin junts sempre.
La seva manera de fer art apel·la a la reinvenció i revisió constant de l’ordre de les idees, els valors, les creences. La pràctica artística és creadora de noves idees, com ho és la ciència i la tecnologia. La pràctica artística és creadora de noves formes, com ho és la naturalesa, que és l’origen de la vida. El repte consisteix a donar vida a una poiesis, capaç de romandre oberta sempre a la causalitat flexible, oberta als accidents de la vida, d’una banda, i als canvis que l’art i la societat experimenten al llarg de la successió temporal que denominem història. En efecte, l’obra de Salvador Dalí és intel·ligència artificial, és una substància que vol autonomia per fer experiments que demostrin que crear més vida intel·ligent és possible en i des de l’art.
Chus Martínez
