Tornar
La selecció d’obres d’Eulàlia Grau Donada que es presenten en aquesta exposició va veure la llum ara fa quasi cinquanta anys. Tot i ser peces independents, amb títols propis, formaven part d’un ampli cos de treball anomenat Etnografia: pintures que l’artista va anar elaborant entre el 1972 i el 1974, anys finals del tardofranquisme a Espanya. Signades només amb el nom propi —com tota la seva producció posterior—, les obres es van exposar en l’emergent circuit artístic alternatiu a la dècada dels setanta: a la seva primera mostra individual a la Sala Vinçon de Barcelona (gener, 1974), amb text del reconegut crític d’art Alexandre Cirici; com a carta de presentació a Madrid, a la galeria Buadas (novembre, 1974) i a la casa de Damas, a Sevilla (abril, 1975). Arreu van ser aplaudides i comentades a bastament, situades en l’ampli calaix de les pràctiques experimentals conceptualistes, tot i que Cirici en subratllà l’aire «pop». Un apunt que no va ser essencialment rellevant en la seva recepció crítica fins que l’any 2015 les Etnografies d’Eulàlia es van poder llegir com a símptomes de les «erupcions feministes en el pop», diàlegs crítics i activistes de les dones artistes amb el món de la imatge mediàtica i el cànon del pop americà, i es van mostrar en el marc de l’exposició «The World Goes Pop» a la Tate Modern de Londres al costat, per exemple, d’obres de les valencianes coetànies, Isabel Oliver i Ángela García Codoñer i dels fotomuntatges inicials de la nord-americana Martha Rosler, entre moltes altres creadores nacionals i internacionals.
L’any 1974 a Barcelona l’exposició «Eulàlia: Etnografies (pintures ’73)» s’anunciava amb un cartell divertit i provocador, on un estudiat autoretrat de l’artista, amb postura d’enfant terrible, s’autoinculpava innocentment com a «pecadora» envoltada d’imatges dels mitjans de comunicació que representaven un món on tot allò que una noia jove desitjava fer era pecat, i tot el que no, també. Ras i curt i sense parafernàlies ideològiques, aquest era el panorama en el que Eulàlia havia crescut en una ciutat mitjana com Terrassa, i en un ambient familiar protegit del qual de seguida va prendre una prudent i volguda distància. Què hi va contribuir? Potser la màquina de retratar que li va regalar el seu pare i que va fer que s’aficionés a observar el seu entorn, a mirar i enquadrar, a seleccionar allò que la sorprenia o l’encuriosia. O bé les tisores i cúters afilats a les classes de cinema de l’Escola Aixelà i als cursos de disseny de l’Escola Eina van esdevenir espais providencials on escoltar algunes de les ments independents del moment i ratificar la seva confiança en els seus propis ulls; o potser els primers viatges breus als Alps suïssos, París, i Milà van confirmar-li que les dones podien ser mestresses de les seves vides, personals i professionals, i que calia parlar del món en què una vivia a la llum de la pròpia indignació.
Abans de ser «pintures», aquestes obres van ser collages sobre paper creats per l’artista a partir d’imatges retallades de revistes, diaris, marques de productes i, en alguns casos, també de fotografies pròpies com, per exemple, la dels tres homes amb la mà alçada a La conquesta de l’espai, actors del Circ Americà al seu pas per Barcelona. Eulàlia havia canviat la paleta de colors que va utilitzar durant el breu temps que va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona per un arxiu d’imatges retallades dels mitjans de comunicació que li donaven uns tons més escaients per a la feina que tenia entre mans. Un cop acabats, enviava els fotomuntatges a una empresa de Suïssa que els ampliava i emulsionava sobre tela. Aleshores col·locava les teles en bastidors, retocava la imatge amb anilines, acrílics, o bé amb un tipus de pintura més opaca, segons si decidia obtenir certa transparència, treballar zones amb colors plans, o bé perfilar amb degradats, emulant procediments pictòrics de la tradició.
Per tant, som davant de collages que han esdevingut «pintures» i de «pintures» que mostren sense vergonya la seva naturalesa original de collage. Els límits retallats de les imatges, les el·lipsis narratives i disruptives de les escenes sovint ens obliguen a repensar allò que estem mirant per tal de lligar-ho. En moltes composicions detectem idees visuals pròpies del món de la gràfica de la informació, però també del còmic i del cinema: primers plans encaixats en imatges panoràmiques, repeticions amb petites variacions, composicions verticals en dues bandes, com si una imatge fos el peu de foto de l’altre, estratègies formals que bé podrien convertir el que veiem en un guió gràfic d’una seqüència, o bé en el fotograma d’una pel·lícula que ens emplaça a endevinar l’argument general.
En conjunt, les Etnografies d’Eulàlia han estat llegides com a representatives del gir radical de l’art a mitjans del 60 envers un diàleg més directe, crític i obert amb la realitat social del món contemporani. Van entendre’s com un dels millors exemples del que a Catalunya es va anomenar «art sociològic», perquè plantejava una «lectura en imatges» d’importants debats socials que en el tardofranquisme estaven per fer, un mirall on reconèixer allò que molts veien però que estaven obligats a callar. De fet, el primer que aplaudeix Cirici és la llibertat d’Eulàlia per a trencar el mutisme i alhora saber evitar la censura utilitzant el comentari subjectiu com a coartada. Per tant, si intentem descodificar els missatges dels fotomuntatges, sovint ens costa concretar-los a primera vista. És fàcil detectar que parlen de les relacions de poder de les ideologies feixistes i religioses aliades (La conquesta de l’espai), de la hipocresia dels negocis occidentals amb països que vulneren els drets humans (Cafès Brasil), de la ideologia sexista i classista en la publicitat i en la cultura de l’esport, (Caps, calces i mitjons, Menú), de la domesticació de les masses i l’anul·lació del pensament crític (Multitud), de la cultura viril de la lluita que s’infiltra en la nostra educació des de la més tendra infància, especialment la dels homes (Soldadets), de l’amenaça constant de la guerra i la violència sobre la vida humana i planetària (Avions de bombardeig), entre molts altres temes importants. Qüestions de fons que l’artista tracta fugint de la grandiloqüència, amb un cert somriure maliciós que ens distreu i permet que els seus comentaristes en facin discursos però preserva les obres de diluir-se en ells. Eulàlia no es cansa de repetir que en la seva obra no ha volgut mai aixecar una bandera ideològica concreta, tot i que al llarg de la seva carrera col·laborà amb iniciatives anarquistes i feministes. L’any 1976, Josep Maria Carandell, periodista lúcid, destacava positivament la indefinició del missatge apuntant que l’estratègia d’Eulàlia és fer servir els matisos, l’estranyament i l’humor grotesc per a «finalment descriure la societat actual com de tragicomèdia».
Amb aquest humor tímid i punyent que caracteritza la seva obstinada independència, l’artista sovint es presenta com una pintora, esquivant expectatives dels mestres de les belles arts, però també de la tribu artística dels conceptuals més polítics, que no la reconeixien en les seves files perquè, pintar era «burgès». En aquest sentit, el títol de la seva exposició monogràfica al MACBA de l’any 2013 sona a revenja: «Mai no he pintat àngels daurats». I si mirem les seves obres veurem que, evidentment, no retrata les forces celestials ni es gronxa en els discursos estètics, sinó que parla d’altres forces invisibles i poderoses —i no precisament divines—, anomenades ideologies repressives, dogmàtiques i normatives que, com els àngels, també vetllen les nostres nits, amb la clara intenció d’intervenir directament en les nostres vides. En aquest cas, malgrat no les cridem a fer-ho.
La seva és una pintura que reactiva l’ull adormit de l’espectador i l’esperona a anar més enllà de les pantalles que l’atrapen. Potser la gàbia d’avui no és el silenci, sinó més aviat la xerrameca de tantes paraules desarrelades de l’empatia i la compassió per l’altre. Cultivar la rebel·lió de la mirada personal, com feia Eulàlia a les Etnografies, continua essent una pràctica recomanable per plantar cara a la voracitat amb què els discursos de moda amenacen d’engolir el sentit de tot plegat. Practicar l’etnografia és formular-nos preguntes i respostes inesperades que esventrin el fals sistema de comunicació que s’ha instal·lat i que, com comentava el profètic Guy Debord, malgrat fer veure que compta amb nosaltres, no té cap intenció de donar-nos la paraula. Si alguna altra lliçó aprenc de les Etnografies d’Eulàlia és la importància de no apaivagar mai la indignació quotidiana, la que ens neix a dintre quan mirem al nostre voltant amb els propis ulls. D’aquesta manera, la injustícia, que necessita reproduir-se constantment per sostenir-se, no trobarà recer en la nostra mirada.
Text d’Assumpta Bassas
