Tornar
La revolució serà feminista o no serà !
Mari Chordà, Ángela García Codoñer, Isabel Oliver i Eulàlia Grau
L’exposició requereix una contextualització de les obres. Ens trobem a Espanya, durant les dècades de 1960 i 1970. Després de 1936, Franco és al poder. Governa el país amb mà de ferro, imposant la violència, la censura, la vigilància, la religió catòlica i la moral. Eulàlia Grau, Mari Chordà, Isabel Oliver i Ángela García Codoñer neixen entre el 1942 i el 1946; creixeran, per tant, sota un jou dictatorial que priva les dones de drets, gairebé d’existència, fora d’uns rols clarament definits. Les dones estan destinades tan sols a ser esposes i mares. Se’ls assigna el treball invisible de la casa i les tasques de reproducció. Són relegades únicament a funcions domèstiques, sexuals i educatives. Els anys seixanta presencien el sorgiment dels moviments feministes a Europa i els Estats Units. Les artistes feministes es comprometen a fer trontollar les normes i els patrons imposats. Reivindiquen la seva existència i les seves llibertats. Amb entusiasme i alegria, desconstrueixen les representacions estereotipades de les dones, bo i visibilitzant els temes tabú inherents a les experiències i als cossos de les dones. És dins d’aquest context de revolució que Mari Chordà, Ángela García Codoñer, Isabel Oliver i Eulàlia Grau van crear i exposar les seves obres a partir de la dècada dels seixanta.
Des de fa una desena d’anys, els historiadors i les historiadores de l’art, així com els museus, estan duent a terme una feina considerable per rehabilitar les creacions de les artistes espanyoles actives des dels anys seixanta. Durant aquest període, el moviment pop espanyol es nodreix d’enfocaments artístics decididament feministes. Les quatre dones artistes que presenta la galeria Mayoral són alhora pioneres i artífexs d’aquest corrent plàstic i polític. Mari Chordà (Amposta, 1942) és al mateix temps pintora, poetessa i editora. Des del 1964, realitza pintures feministes en les quals la representació de cossos-paisatge ens convida a l’interior i a l’exterior del cos de la dona. L’artista traspassa els límits establerts (tant abstractes com figuratius) per tal de representar el sexe femení i, més àmpliament, l’experiència íntima. De la mateixa manera, Ángela García Codoñer (València, 1944) també transita amb generositat el camí de la pintura i la intimitat. L’artista reencarna l’estètica pop (estilització dels cossos, ús de colors i llums intenses) a fi de mostrar cossos femenins fragmentats, multiplicats, hibridats. La sèrie Misses és especialment emblemàtica de la seva voluntat d’erradicar els codis patriarcals i mediàtics dels cossos de les dones. La forma de treballar d’Isabel Oliver (València, 1946) és sens dubte més figurativa. De l’espai domèstic a l’espai públic, l’artista explora la història de l’art occidental per extreure’n els models de representació de les dones. La descontextualització d’aquests models genera una crítica de les imatges femenines ideades pels homes: les muses, les models, les dones objecte. A les seves obres, l’artista hi incorpora també les tècniques i les activitats pròpies de l’artesania (brodats, canemassos, etc.) a les quals les dones han estat constretes durant tant de temps. En el si del moviment pop, el collage hi té un lloc destacat. Els collages d’Eulàlia Grau (Terrassa, 1946) denuncien els diversos tipus d’opressió, violència i discriminació social. Motivada per la urgència i la transgressió, l’artista retalla imatges i textos de diaris i revistes, i després els ajunta i recompon. Les seves creacions posen de manifest les grans diferències existents entre les classes socials, així com el fantasma d’una societat on cadascú i cadascuna es troba al lloc que li imposa el poder; cossos dòcils obligats a entrar i romandre dins els rangs socials determinats per una força superior.
Gràcies a haver rebutjat els cossos-funció, els cossos-objecte i els cossos-silenci, les artistes Mari Chordà, Ángela García Codoñer, Isabel Oliver i Eulàlia Grau han aconseguit capgirar els codis, les restriccions i els costums imperants per tal de reinventar l’espai de representació de les dones. Les seves obres són el resultat d’una ràbia col·lectiva i d’uns compromisos enunciats amb claredat. Sense concessions ni indulgència, critiquen el patriarcat, el règim autoritari vigent (Franco no mor fins al 1975) i les diferents formes d’opressió/violència a les quals estan sotmeses les dones i els grups minoritzats. Mentre el país, paralitzat per la por, calla i s’ofega, la resistència col·lectiva està en marxa. «El meu cos, la meva decisió». Les dones artistes expressen la seva ira, es reapropien amb valentia i audàcia dels seus cossos, de les seves formes de representació i de les seves veus.
