Cont el que sent - Trencadís salvatge per al pintor Jordi Alcaraz

per BIEL MESQUIDA

 

VERSIÓN ESPAÑOL

 

PRELUDIAR
Basta el present, ho veus?
No necessites res pus, el present amb els seus baixos, els seus alts, els seus
endemans improbables.
Captar l’instant entre mort i renaixement: fixar-lo?
Els principis de la física, del versemblant, del temps, sacsejats.
Matèria de viure que es presenta sense cap crit.
La poevida feta deixant.
Sabies que l’experiència de l’altre ens ajuda a viure?
Com puc sortir-me’n sense sortir?
Com hauria de mantenir l’esguard de la improvisació?
Com esser capaç de fugir de la linealitat i entrar en la teranyina?
Com podria ser carn de palimpsest?
Com aconseguiré entrar en l’estimació de qualsevol empremta viva?
Com caldria conservar als llavis la forma del darrer mot dit?
Com tendria el coratge d’anar cap als objectes corrents, les coses petites tangibles,
allò abocat a l’oblit?
Com em veuria amb cor d’emmarcar les transparències?
Com reivindicaria aquesta cal·ligrafia obstinada que només sap repetir amor?
Com seria necessari aprendre a enregistrar l’olor de la carícia i les llàgrimes de
les coses?
Com em puc enforinyar en aquests laberints fets a consciència perquè no en
surti com havia entrat?
Fer tremolar la tinta tostemps que la mires, no és un acte de prestidigitació?
Debanar els camins de la percepció perquè trobin les dreceres del sentit, no és
una manera de participar en el prodigi?
Aixecar un monument al temps d’un ombreig, no és una forma d’eternitat?

 



BLANC INFINIT
No n’endevin ni un.
No n’endevin ni un.
Ho saps?
Allò no dit és tan essencial com allò dit.
El quadre ens revela el tic-tac d’un temps imaginari.
D’un cop d’ull es genera el pas del temps que arriba dins un encontorn de silencis.
Cerca textures de transparència que mostrin l’invisible en estat sòlid.
Com podria arribar a veure les claus de l’instant etern?
I convertir en contacte les fraccions de l’eternitat?
Voldria esdevenir matèria en què el pas del temps marqui els moments un darrere l’altre.
Quines estratagemes he de fer servir per caçar el trànsit de l’ombra entre dues ratlles
menudes, imperceptibles, per entendre la caducitat de l’efímer?
A cops de vena et veig!
A batecs d’ànima et toc!
A mort et desig!
M’abeuraré de no-resos!
M’abeuraré d’absències!
M’abeuraré de verb en espera!

 



LES TRACES DEL GUST
Les teves eines, pintor, s’han multiplicat: aquell catàleg d’útils i d’estris, d’inútils andròmines i de matèries innombrables que fa servir la teva mà (la veritat de la pintura, és la mà, no l’ull [sic]; la mà que tant allisa, com grata, com redreça, com buida, com fa incisions, com arrabassa, com acarona, com sempre seguit inventa pròtesis i gests significants). Eines a les quals la teva mà fa fer un viatge infinit com objectes que diuen, que marquen, que inscriuen, que pinten, que formen i deformen, que es claven, que fan tots els moviments d’escrits, descrits i desescrits, deformats i desfets, signes futurs amb i damunt i dins, suport d’una variació que no acaba mai.
Vet aquí les puntes del pinzell, del punxó, del que cus i estria i esclafa i forada i transforma els materials en una cuina completa i complexa en què l’atendrellament, la fluïdificació, l’enduriment, la lubrificació, l’espesseïment, la granulació, la fusió són els noms d’algunes de les operacions múltiples (plenes de multiplers) per modular l’escala completa de les consistències del suport, de la superfície (el lloc més fondo, com la pell humana), dels materials. Viatges inacabables dels objectes traçadors i de la varietat i la diversificació dels materials. Els límits de l’eina pictòrica i el seu trast són els límits del teu món, artista.

 



AIXÒ ERA I NO ERA
Això era i no era un allà deçà d’un temps espenyat, d’unes hores rompudes,
d’uns instants fets pols just néixer.
Esfull la rosa
la fong en mi
per saber quin significat tenen
les paraules: perfum, pètal, ala,
regalim, horabaixa, llavor, gerra,
casa, cendra de no-res, alba.
L’esclator de la rosa
il·lumina l’aire. Cerc
entre les runes de la imatge
una sortida qualsevulla.
Només veig clivells esgrellats,
eixides falses, un grum de sal
que pinta laments i distàncies.
Brostarà el temps diu
el rellotge que irradia
batecs que amollen:
Comença, comença tostremps.
Tostemps.
Comença sempre!

 



CARÀCTERS INDESXIFRABLES
La cadència, l’entonació, la pudorosa complexitat t’esperen.
La pausa, el silenci, el buit misteriós et fan companyia.
L’ombra del temps és transparent i és mal de fer caçar-la
amb les xarxes que fem servir per mirar-la, per cantar-la,
per sentir-la.
En el nom del fulgor, i de l’obscur, i del nial! Amén!
El cos humà és un lloc de lluita, un camp de batalla.
Juntes els dits de les lloves de la cacera.
Fan des de l’avior de l’avior rellotges de sol
perquè ens diguin extensions de vida,
però quan vols trobar els fruits només hi ha
una grapada d’interrogants,
la fondària d’un color
i el batec de l’estranyesa
que s’esvaeixen quan els has aglapit.
Temps és sol temps!
Fracàs és sol fracàs!
Pinta’m un quadre del sol
que tenc una fredorada!
Per saber com el temps em travessa,
per conèixer com el fracàs em fa,
estimul les hores una cosa de no dir
i em qued exhaust, amb el rellotge
equivocat i l’esperança
mústia, inaudible, inexistent:
pur miratge.

 



REPLÀ
Per mantenir els sentits vius
faig exercicis de desaparició,
cerc enfonyalls que em desmaterialitzin,
m’entim begudes antigues que em duguin
al lloc on ningú no ha anat mai.
Potser és aquí el lloc verge,
el lloc que no hem trepitjat,
el lloc que no hem conegut,
el lloc insignificant,
el començament
de l’art vertader de viure.

 



CANVIAR EL NIVELL DE PERCEPCIÓ
Fas imatges amb les coses
i jo faig coses amb els mots,
Germans de mester, ai las!
He tocat el líquid d’una visió teva
i amb la tinta negra dibuix
el text que no t’emmarca:
són fils d’aire de la lletra
que desteixeixen el temps
de demà
que esfilagassen la duració de l’ara
que desfan qualsevol espectacle visiu
Condensació d’alens i de carícies
Desconcert que ens ocupa
Rebel·lia suaument invencible
Presentació de l’impenetrable
Roïssos sense sentit sense claror
Sense història sense remei
Tot embolicat amb capes d’aigua.
Germà en l’art i en la poesia
dius la veritat des del biaix
dic la veritat des del trencadís.

 



PINTAR ÉS FER EXORCISMES
La calma no existeix més que en la contesa, la contemplació fins i tot és el resultat de la violència, no ho sabies? Com es pot amb línies, enquadraments, metacrilats, colors, forats, arrabassaments, incisions, ferros, rapinyades, pigments, ratlles, taques, cocons, líquids i altres materials simbòlics en continu desplaçament, fer aparèixer el temps, el temps de la Història?
(Estic segur que tu, artista, saps que precisament la funció social de l’art és dir, recordar, ensenyar a tothom que la matèria no és mai al seu lloc. La matèria és infal·liblement simbólica, en desplaçament perpetu.) La manera com un pintor disposa les coses al seu voltant és tan reveladora com les seves obres. El pintor té una consciència aguda, tràgica, de la irreversibilitat del temps. No basta conèixer les obres d’un artista: cal saber quan les feia, el per què, el com, en quina circumstància.
L’art és una vastíssima història d’instants. De cada instant!
L’esser és temps.
La cronosfera del pintor no està feta per seguir en directe l’evolució de les seves creacions, sinó per il·luminar les seves desfetes, les seves fugues, les seves variacions, les seves identitats i les seves diferències.
L’artista pinta amb paraules.

 



COMPRENDRE I OBRIR
Comença a teixir i a desteixir històries!
Einstein va formular una teoria revolucionària de la gravitació que fa malbé la contarella obsoleta de Newton. Ja sabem que no és veritat que si deixam caure una poma de la mà va cap a terra —cap a la Terra— per mor de la força de la gravetat. La veritat segons la teoria de la relativitat és que la gravetat és una deformació de la geometria de l’espai-temps. No puc condensar els sabers einstenians. Però diré que aquest fet ens obre una perspectiva ben nova que l’artista i l’escriptor han de tenir en compte: el moviment de la Terra al voltant del Sol no és el resultat de la força gravitatòria explicada per Newton, sinó que és un moviment guiat al llarg d’una trajectòria curvilínia determinada per la presència deformant del Sol.
Malgrat que aquesta revolució conceptual, que té més d’un segle, em pot semblar enigmàtica i boirosa puc veure-hi un lligam essencial amb l’espai-temps del rellotge de sol. Sé i sent l’espai-temps d’una altra i alta forma: més ric, més complex, més aeri, més matemàtic, més artístic, més poètic. Em fa pensera i sentiguera! Em trob en un estat de gràcia quan sé que la gravetat surt de redol local terraqüi i s’universalitza. I imagín també, tan bé, que des de l’origen el nostre llenguatge i la seva estructura han estat incurvats i deformats per aquesta gravetat einsteniana.
L’artista i l’escriptor són creadors d’ingravidesa!

 


ELS PODERS DE LA TENDRESA
Un perpetuum mobile que es troba en els llocs més secrets, en els gests més insignificants, en els alens més lents, en els contactes més furtius, en les deus més fondes, en la set de tantes de coses. Fonts d’inspiració diacrònica, múltiple, exaltant, harmoniosa, precària, encesa, rítmica, sedassada, són les carícies del món que només podem albirar dins l’invisible de l’obrador de les hores —sempre el temps! Sempre el temps comptat i contat, el temps pintat que no es pot fixar mai!
Inventor d’uns belvederes pensats, sentits, estotjats entre feixos de materials i de fusions, d’entrecreuaments i de senzilleses, d’olors i de troballes. Inventor d’una reconstrucció pacient i delicada, connexions electrificants que es defineixen sobre un fons de memòria i de derivacions. La tendresa és una pell que impregna tot el que toques, amic pintor de la descoberta, de la relíquia i de l’encontre, de la lletra i de l’atzar. Tendresa és l’execució vitenca, el signe d’una desimboltura aparent, l’enfosquiment que brilla i no té consciència de la seva posteritat, aquesta sprezzatura ètica i elegant que et permet escometre les obres més enrevessades i complexes com si et sortissin sense fer res, de l’aire del cel i gairebé sense cercar-les, un savoir-vivre en el sentit més literal i en tots els sentits. Tendresa és creactivitat lleu, fervor d’execució, estenografia de l’efímer, aquesta captura d’un instant en què el mateix crui sembla traduir o reflectir la natura del seu objecte. Tendresa és aquella mescladissa de rialles i de malenconies, de dinamismes i de contagis que funda l’estat d’imperfecció humana.
Tendresa té nom de joia, de creixença, d’epifania, de gust!

 



PERDRE PER NO-RES
On comença l’escriptura? On comença la pintura?
Enfonyalls, cadenes, un llibre obert amb dos rellotges de sol litografiats, taques negres, ceràmiques disforges, una butaca de repòs amb el cul vermell, la pedra de tinta, incrustacions, una figura egípcia, llibreries amb vidres transparents plenes de poetes de pintors aimats, una hídria d’argila penjada cap per avall amb un batall dedins, caramulls de cagallons de carbó en un paner, quadres en procés, un dibuix d’un home amb bolígraf negre amb els noms dels ossos i dels òrgans, una foto de l’interior d’un ull que sembla un sol rosa vermellós, vases a voler, un pepot de fusta africà amb un fotimer de tatxes clavades pel cap, olors de pintura ardent, escletxes, iniciacions, barrines, una barqueta de fusta que et duu al més enllà, motlles, premses, taules amb més marcs, poals amb més pintura, papers estripats, pudors de resclosit en alguns redols, tabulets de bova amb papers borratxats, romputs i arrugats per damunt, teles blanques amb taques que fan toquera, col·loides viscosos, una pedra en forma de calavera de color de marès, ampolles de lleixiu, ampolles de dissolvent, ampolles d’aigua, ampolles buides, molts de papers bruts i acaramullats al trispol, un llibre molt esqueixat que fa el bategot amb venes de quitrà, exercicis de gargots on no hi ha cap gota de sang que regalimi d’una plana trencada, ni cap incendi que cremi el full encara que descrigui les flames, els mots posseeixen el poder d’acostar i confrontar allò que sense ells quedaria escampat, perquè el que no té sovint relacions immediates en el temps dels rellotges fa plorera, quan l’espai memorable pot trobar-se reunit i ordenat en el si del llenguatge en una contigüitat estricta, no has sentit les perspectives obertes que donen les paraules xiuxiuejades? No has vist els conjunts insospitats de ressonàncies i d’ecos que els mots musiquen i vetllen? No pots entendre que cada imatge atregui algunes
altres com un imant? No has experimentat com aquella figura que has inscrit en el quadre suscita un petit grup d’altres representacions que mostren la fecunditat de la multiplicació de les besades? No entens que els llenguatges volten i revolten sobre si mateixos sense un començament que duu cap a un final? No has sentit les inscripcions del desig? No et tems que som un viatger perdut en un bosc de signes que per trobar el camí retorna sobre els seus passos, que reparteix un altre cop, equivocat per la semblança d’alguns llocs que són diferents i que creu reconèixer, o al contrari, són els mateixos aspectes d’un lloc diferent en un trajecte que es talla sempre seguit i que ell reprén, i retorna per indrets que ja havia travessat o no, fins que a la fi, encegat, es troba en el mateix espai del començament i s’adona que el temps ha passat amb aquesta lentitud necessària per descobrir el món a través de la pintura o de l’escriptura. Tu i jo feim la vida lenta!

 



ATRAPAR LA BUSCA

Un pal de ferro o de fusta i un llum que es mou.
Ai, la velocitat de la llum!
Tot ran d’aquí!
Quina prova!
Quin vertigen!
Quina bellesa!
Quina efimerera!
Quina energia!
Quina claror!
Quin encegament de fosca!
Aturar la busca
i que la vida no pari
no és possible.
Mostrar les coses més senzilles
és poesia: la xicra, la taula, el fregall,
la botella, el rasclet, la negror de la tinta,
la fragilitat del vidre, el córrer de l’aigua,
les formes del núvol, els rampins,
les mans que s’acaronen,
la potència de l’emoció, el cossiol, el vas de vi,
la pluja cama d’aranya, la nostàlgia d’un futur,
el camí nacrat del caragol, el metacrilat
ardent, els forats de l’aigüera, la mà que fa
i desfà, no ho diguis, són secrets entre tu i jo,
moments que no volem perdre, plegats.
L’art i la literatura són intemporals!

 



ESCRIT A MÀ ALÇADA
No veus com l’espai és temps
desplegat i condensat?
Viu i vibrant, funcionant
i movent-se per escletxes
i intersticis amb forats negres
i pues amb zones de dispersió
i de reversió, amb perfils
contradictoris, amb arestes,
amb escarificacions,
amb transparències, defuncions,
i línies de fugida, amb velocitat
pròpia, amb bloqueigs,
amb desficis, amb embassaments,
amb disponible obert, adorable,
allunyat i silenciós.
L’espai no està enganxat
a un principi de representació.
Sense urpes, sense àncores,
sense fermalls, odisseic!
No amollis, artista, estàs
en el moment del més gran
risc plàstic i mental!
Convoques, artista, tots els sentits: l’oïda,
la vista, l’olfacte, el gust, el tacte,
l’amor i la mort!

 



NO T’ATURIS
Pintor, amic:
Treballa com la natura.
Desfés, trenca, aborda,
devasta, brosta, fuig,
roba, infanta, treu ulls,
arrela, mor i ressuscita,
escup vida, transforma
el mineral en orgànic
i l’inert en actiu, adoba,
mou-te a l’endret
i a l’inrevés, esborra,
activa’t i fes el cuec,
a la superfície, fora,
en profunditat,
per damunt i per davall,
crema, viu totes les edats,
mira com vulguis,
en totes direccions,
explota, fet cendra,
vola i sobrevola, cau,
destrossa’t, de dreta a esquerra,
de dalt a baix, carntremola,
pigmenttremola, sentittremola!

 



VEURE AMB EL TEMPS
Espurnat per l’instant
veig les coses mentre passam
plegats cap a no-resos
de saber a les clares
amb un pal de ferro
o de fusta
com únic orientador
com únic ritme
com única palpitació
com únic horitzó
de les desaparicions.
Mir amb el temps.
Comiat continu.

 


 


TRAVÉS TOTS ELS QUADRES
Fins que arrib enlloc.
Través tots els quadres
amarats de tu.
Sé cadascuna de les vacil·lacions,
dels dubtes, de les certeses,
de l’ànsia i del batec,
del tremolor i del silenci,
de la fragilitat i del tro,
del gaudi i de la forania.
De totes aquelles coses
on pigments i sensacions,
afectes i troballes,
errors i fracassos
es fan tot u
en una varietat
tan fractal,
tan plena d’accidents,
tan fina,
que faig meva.

 



LES FRASES ESDEVENEN INVISIBLES
Les frases s’alleugereixen. Trec de tot allà on puc l’excés de pes. Restituesc la lleu llengua nativa, el mot carregat de brutor, de repetició, de mortor. Em passeig per les diagonals dels temps. Excav tostemps. Vetl la il·luminació. Vaig a les portes de l’instant i les obr de pinte en ample. Després ix de l’úter el començament d’una paraula. Em calfred amb totes les fibres dels meus mots pintats i despintats, diu l’artista. Total!

 



QUASI RES
Vares néixer per ser el poeta de l’infinitesimal.
Sabies que Debussy prescriu en les seves partitures un pianissimo quasi imperceptible, quasi inexistent, a penes audible, tangent al silenci?
Et vull dur per un camí de la marina boscana que ondula entre les sonoritats de la perífrasi i el preciosisme de la metàfora, què et sembla?
Que la veritat aparegui el temps d’un llamp, d’una reticència, no és això que cerques?
Amb una inflexió de veu et puc desorientar, no ho oblidis! Parl la llengua dels ocells i dels terrossos, dels verms i dels bacteris, dels núvols i de les venes, de la matèria grisa i dels horabaixes, de les butzetes i de la frenesia, la llengua d’un sol que no projecta l’ombra de les coses. (Jas! He trobat la pedra filosofal, ha, ha, ha!, amb aquest sol que no fa ombra al bastonet de ferro —o de fusta— del rellotge de sol hem abolit el temps) Quina troballa! Ha, ha, ha! Parl aquesta llengua o la xampurreig o em pens que la sabia o l’he somniada?

Les raons d’estar inquiets no manquen mai!!!

 


JUTIPIRIS DE PARAULES QUE SI LES LLEGEIXES FENT SINAPSIS SORTIRAN DE LA PLANA I FARAN FORAT DINS EL TEU ESPERIT PELS SEGLES DELS SEGLES
No admet a l’audició més que els amadors de les Festes Llunyanes. No vull que s’acosti ningú que no senti cada instant els cops de la sang als polsos. No consentiré cap diminutiu ni cap conjunció copulativa, fan nosa a la construcció d’un sil·labari de matisos que vull acabar de fènyer amb l’amic artista. No podré  comentar la presència de ningú que no sàpiga la profunditat de la bellesa meditativa
en tots els seus estats, ens és tan necessària! No em demanis que sigui menys rígid i deixi entrar alguns humans que no han sentit mai cervelltremolar la còrpora de l’esperit fins a dir basta, i no poden comprendre els rituals que són tan precisos per seguir les dreceres innominades d’un alçament de fosca amb totes les lletres enceses. No pot aparèixer ningú que no sàpiga de cor que l’harmonia invisible és superior a l’harmonia visible, ho entens bé?

No farà ni una passa per aquí cap ni un que no sigui adorador dels no-resos!!!


Telloc. May MMXXIII
September 19, 2023
12 
of 88