Eulàlia Grau. La rebel·lió de la mirada
Eulàlia Grau. La rebel·lió de la mirada
Mayoral presenta una exposició monogràfica d’Eulàlia Grau, que consta d’una selecció de set peces de la sèrie Etnografies en què l’artista denuncià la submissió, la injustícia i la repressió a què estava sotmesa la societat en els anys finals del tardofranquisme. L’ús de materials extrets de la premsa escrita per fer una crítica del capitalisme, del consumisme de masses, del masclisme i de la dictadura la convertiren en una artista capdavantera, que provocà una mirada alternativa, rebel i, sobretot, lliure.
Eulàlia Grau (Terrassa, 1946) és una artista que afirma amb contundència: «Sempre he estat convençuda del que feia i encara ho estic». La crítica i l’autenticitat que tradueix en la seva obra respon a unes conviccions profundes i a la necessitat de parlar del món en què una vivia a la llum de la pròpia indignació.
L’exposició compta amb la col·laboració d’Assumpta Bassas, que n’ha escrit l’assaig. Fent l’exercici que demanen les seves peces, ens fa veure com l’Eulàlia ens parla de temes —d’altra banda, ben actuals avui dia— amb l’esperit crític, sorneguer i ple de matisos que la caracteritza: les relacions de poder de les ideologies feixistes i religioses aliades a La conquesta de l’espai, la hipocresia dels negocis occidentals amb països que vulneren els drets humans en peces com Cafès Brasil, la ideologia sexista i classista en la publicitat i en la cultura de l’esport en Caps, calces i mitjons o Menú, la domesticació de les masses i l’anul·lació del pensament crític a Multitud, la cultura viril de la lluita que s’infiltra en la nostra educació des de la més tendra infància, especialment la dels homes a l’obra Soldadets, o finalment, l’amenaça constant de la guerra i la violència sobre la vida humana i planetària a Avions de bombardeig.
L’Eulàlia, doncs, obliga l’espectador a mirar més enllà. Utilitzà el seu arxiu d’imatges retallades dels mitjans de comunicació per fer fotomuntatges, unes composicions que feia ampliar i emulsionar sobre tela a Suïssa i que després col·locava en bastidors, on retocava la imatge amb anilines, acrílics, o bé amb un tipus de pintura més opaca, segons si decidia obtenir certa transparència, treballar zones amb colors plans, o bé perfilar amb degradats, emulant procediments pictòrics de la tradició. Tal com ens fa veure Assumpta Bassas, el resultat són unes composicions en què: «Els límits retallats de les imatges, les el·lipsis narratives i disruptives de les escenessovint ens obliguen a repensar allò que estem mirant per tal de lligar-ho. En moltes composicions detectem idees visuals pròpies del món de la gràfica de la informació, però també del còmic i del cinema.»
