- Barcelona

Mari Chordà, una artista feminista pionera

Mayoral presenta una exposició monogràfica dedicada a la pintora, poeta i activista feminista catalana Mari Chordà.
Secció següent

Mari Chordà, una artista feminista pionera

Aquesta mostra reivindica la trajectòria artística i l’obra de Mari Chordà (Amposta, 1942) amb una selecció de 14 peces creades entre 1962 i 1972. Pintora, poeta i editora, Chordà fou pionera de l’expressió visual del cos femení, de la sexualitat femenina i de l’experiència de la maternitat des d’una mirada feminista. L’artista desenvolupà el seu art més característic i personal subvertint l’estètica pop i influenciada per l’experiència viscuda a París.

Als anys 1960-70, per a una dona artista i feminista el compromís era polític i alhora personal. Com va escriure la comissària Chus Martínez: «L’interès de Chordà per la forma és simplement l’expressió de la seva passió per la vida».

Chordà va ser pionera pintant per primera vegada representacions de genitals femenins el 1964, quan encara era estudiant i participava en revoltes contra el franquisme, en un moment en què la revolució de l’art feminista era incipient. La seva inspiració per a la sèrie «Vaginals» va sorgir del desig d’habitar el seu propi cos, d’arrabassar-li al patriarcat, bo i explorant concepcions tabú de la feminitat i generant noves referències. A l’exposició, aquesta sèrie està representada amb les obres Líquids (1964), Llàgrimes (1966) i la pintura seminal de 1968 Vulva. Chordà va utilitzar el que ella descriu com un «llenguatge no figuratiu, en algun lloc entre l’abstracció i la fotografia de primer pla», que li va permetre captar la seva visió del propi cos des d’una perspectiva fisiològica que només ella podia tenir: des de dins cap a fora. Les imatges resultants són fluïdes i suggeridores: l’artista juga amb la relativitat entre forma i color, canviant la nostra percepció i el nostre compromís amb el propi subconscient mentre intentem donar sentit a les formes anatòmiques.

D’altra banda, dos obres de gran format com Vola, vola (1964) i Garriga II (1965) demostren la importància del seu paisatge més familiar: el riu Ebre i el Montsià. Així, a Garriga II veiem com representa les garrigues de la serra del Montsià amb un dens empastat matèric i espirals esgrafiades al seu interior. «Formes ovals o circulars en una incipient abstracció orgànica que s’incrusten en el pla com si fossin ous covant-se en els plecs d’unes serenes onades de muntanyes», tal com fa notar la historiadora de l’art Assumpta Bassas en el catàleg de l’exposició de 2017 «Llots i torbes», indicant l’interès pel tema de la fecunditat i la fertilitat de la terra i la vida de les dones.

El 1965 es va traslladar a París i la seva paleta va canviar dràsticament arran del descobriment d’artistes vinculats als moviments del nou realisme i l’art pop, especialment de Niki de Saint Phalle. L’abundància de color en l’obra d’aquesta creadora va semblar-li poderosa i convincent, i aleshores Chordà va reafirmar-se en l’ús de colors cada vegada més brillants i audaços que «t’obligaven a aturar-te i mirar-los». Ella, que mai no es va inscriure en la tendència de l’art pop, va buscar activament maneres de contrarestar el voyeurisme inherent a moltes obres d’art pop nord-americanes, que representaven a les dones com a objectes sexuals.

Aquesta estètica troba el seu apogeu en la sèrie lúdica «Joguets», representada aquí amb Colors (1969) i Ous de felina (1969). Aquestes escultures de fusta policromada s’inspiren en un joc per a infants amb què hauria jugat la seva filla Àngela, en el qual les peces de colors encaixaven en diversos forats formant diferents combinacions. De la mateixa manera que la sèrie de Lucio Fontana «La Fine di Dio» («La fi de Déu») significava l’infinit i l’inconcebible per a l’artista italià, Mari Chordà a la sèrie «Joguets» eleva l’estatus d’aquestes joguines a art posant el seu paper com a mare i creadora literalment al centre de la seva pràctica i, figuradament en mans de la seva filla.