- Barcelona

Picasso. Paisatges humans

Mayoral presenta una exposició dedicada a Pablo Picasso (Màlaga, 1881–Mougins, 1973) que posa en relleu com el camp d’experimentació òptim de l’artista era la figura humana. Una selecció de set obres, del període que va de 1902 a 1970, permet observar l’habilitat de Picasso en la representació de la naturalesa humana a través del seu tractament revolucionari de la figura, en tot el seu esplendor i amb tots els seus defectes. La mostra, que forma part de les commemoracions del 50è aniversari de la mort de l’artista, compta amb la col·laboració de la comissària Victoria Combalía
Secció següent

Picasso. Paisatges humans

 

Picasso. Paisatges humans
18/01 – 18/03/2023

 

L’exposició aplega pintures i dibuixos que són personatges, cossos i cares del paisatge que més interessava l’artista: el paisatge humà. Victoria Combalía afirma que «ell buscava models, i durant la seva vida es va enamorar, plàsticament i emocionalment, de rostres. Les seves dones sempre van ser rostres molt interessants per a la seva pintura. A més, òbviament hi ha moltes altres figures que li interessaven: homes, velles o vells, nens…», cosa que podem observar en una de les obres més destacades de l’exposició: Groupe de personnages (Grup de personatges) (1960). En aquesta peça fet amb llapis de carbó sobre tela, que s’exposa per primera vegada a la ciutat, es poden veure nens amb els rams de Pasqua, més figures als extrems i un cavall, també amb rams. És una obra original feta per encàrrec de l’arquitecte Xavier Busquets per a la façana principal de la seu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) a Barcelona: el Fris dels Gegants. Picasso també fou autor dels frisos laterals de la façana i de l’interior de l’edifici, inspirant-se en la cultura mediterrània i elements propis de la cultura popular catalana, com les sardanes o els Tres Tombs. A partir dels dibuixos de Picasso, l’artista noruec Carl Nesjar va procedir al gravat esgrafiat sobre formigó. El mateix Busquets, director de l’obra, comentava que s’hi pot observar la cerca de Picasso per una simplicitat essencial d’acord amb la voluntat de l’artista de redescobrir les arrels primitives i sintètiques que l’ocupà tota la vida:

«En ensenyar-me els dibuixos, Picasso va al·ludir a la voluntat de síntesi i a l’esforç de simplicitat que suposaven. Això —va concloure literalment— no hauria estat capaç de fer-ho abans»[1].

D’entre la selecció d’obres, destaquem també l’oli sobre tela de 1965 Photographe et singe (Fotògraf i mico), fet a taques de tons pastel en què, com observa Combalía, el fotògraf —que està estirat sobre una catifa amb les cames creuades cap amunt— és gairebé abstracte. Finalment, esmentem dues peces amb una vessant eròtica: Nu, chèvre et oriental (Nu, cabra i oriental) (1967), un dibuix de línies rítmiques vinculat amb la representació de la figura de l’odalisca. D’altra banda, a Trieu i remeneu (c. 1902), l’obra més primerenca de l’exposició, l’artista representa dues prostitutes estudiades per un possible client, amb l’estil propi dels dibuixos de l’època en què es va formar a Els Quatre Gats de Barcelona, a principi del segle XX.

Com va fer veure l’escriptora i col·leccionista d’art Gertrude Stein en el retrat que va escriure sobre l’artista:«sempre va creure que l’únic que li interessa és la gent. […] El cap, el rostre, el cos humà és l’únic que importa a Picasso».[2]

 

[1] Busquets i Sindreu, Xavier. Els esgrafiats de Picasso en el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Barcelona: Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, 1987, p. 14.
[2] Stein, Gertrude. Picasso. Madrid: Casimiro libros, 1987 [1a edició, 1938]