Rivera-Millares. L’ètica de la reparació

Rivera-Millares. L’ètica de la reparació

Els vincles entre Manuel Rivera (Granada, 1927 – Madrid, 1995) i Manolo Millares (Las Palmas de Gran Canaria, 1926 – Madrid, 1972) són múltiples i abracen des de la vessant estètica i política fins a la seva tra-jectòria artística i professional. Seguint l’ideal propi d’El Paso, grup del qual ambdós foren cofundadors l’any 1957 —juntament amb d’altres artistes com Rafael Canogar i Juana Francés, als que recentment hem dedicat sengles exposicions monogràfiques—, les seves obres cercaven la realització d’unes «arts plàstiques revolucionàries» que partien de les poètiques de l’abstracció per a manifestar el seu desencant amb la realitat de la postguerra i de la dictadura franquista que els va tocar viure.

Les creacions de Rivera i Millares compartien una singularitat que els atorgava una modernitat genuïna i diferenciada, que venia donada per la utilització d’uns materials inusuals dins del món de l’art: la tela metàl·lica i el filferro, en el cas de Rivera, i la xarpellera en el de Millares. L’ús d’aquests materials implicava el desenvolupament de tècniques atípiques i no pictòriques, similars a les dels artesans teixidors: amb fil i filferro, Millares i Rivera unien, respectivament, els fragments de la xarpellera i de la malla metàl·lica. Per mitjà d’aquesta mena d’acte reparador, proper a la sutura d’una ferida, ambdós artistes s’endinsaven en un procés de «cicatrització», metàfora d’un alliberament contra les forces de la nit.

La utilització d’aquests materials industrials —propers al ready-made— i la manera de treballar-los feia que les seves obres deixessin veure la paret sobre la qual eren exposades, tal com s’observa en diverses de les peces reunides en aquesta mostra, i entre les quals cal destacar Composición 8 (Composició 8) (1957) de Manuel Rivera i Cuadro 186 (Quadre 186) (1962) de Manolo Millares. Com ens fa notar Carles Guerra al seu text per al catàleg, la consciència d’aquest fet va comportar que tant l’un com l’altre coincidissin a penjar les seves creacions més separades de la paret del que acostuma a ser habitual, tot afavorint l’aparició d’ombres de diferents intensitats al mur i, en conseqüència, incorporant l’es-pai buit dins del propi quadre. D’aquesta manera, les obres s’expandien més enllà del bastidor i de la bidimensionalitat tradicional de la superfície pictòrica. Guerra compara aquesta manera de fer amb les obres de dos dels artistes més emblemàtics de l’art de postguerra a Itàlia: els sacs de Burri i els Concetti Spaziale (Conceptes espacials) de Lucio Fontana. Com succeeix amb aquests artistes italians, la pinzellada gestual típica de les diferents abstraccions del moment és substituïda en Rivera i Millares per un treball directe amb el propi suport que fa que «la relació entre figura i fons [quedi] anul·lada en benefici del suport. El protagonisme del suport els permet deslliurar-se, com més va més, de l’herència de la gestualitat canònica». Així, continua dient el comissari, ens trobem davant d’«un nou tipus de quadre,un que fins i tot dubta de si es pot seguir anomenant pintura. […] Un debat que ens podria estirar fins als “objectes específics” de Donald Judd qui per cert, escrigué una nota crítica a partir de les obres de Rivera i Millares exposades l’any 1960 a la Pierre Matisse Gallery de Nova York».

Aquest caràcter escultòric es veurà emfatitzat en les seves obres immediatament posteriors: en el cas de Rivera, com s’observa a Metamorfosis (Máscara) (Metamorfosi [Màscara]) (1961), això és produirà per mitjà de la introducció d’una base metàl·lica o de fusta sobre la qual l’artista muntarà les seves ex-perimentacions en malla i fil metàl·lics. Pel que fa a Millares, la tridimensionalitat es veurà ressaltada per la introducció de fragments objectuals, com succeeix a Objeto (Objecte) (c. 1963), o amb uns plecs de roba encara més bonyeguda, a l’estil dels que trobem en altres de les obres presentades. En el context d’una Espanya on tota llibertat d’expressió havia estat reprimida, els nostres artistes trobaren en aquestes pintures-objecte una via per a crear un art aparentment inofensiu als ulls de les autoritats espanyoles, que «eren incapaces d’apreciar la metàfora i la poesia», com apunta Alfonso de la Torre, crític i especialista en Rivera i Millares. Alhora, aquestes creacions rebel·laven una gran força crítica en ser mostrades fora d’Espanya, en juxtaposició amb els exponents de l’art informel, l’arte povera o l’expressionisme abstracte, en el context de les grans exposicions col·lectives internacionals de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta.

D’aquesta manera, en mostres com la IV Bienal do Museu de Arte Moderna de São Paulo (1957); la mítica Bienal de Venècia de 1858 o la «New Spanish Painting and Sculpture», celebrada al MoMA de Nova York l’any 1960, Rivera i Millares aconseguiren visibilitzar un «espanyolisme crític» que defugia la instrumentalització artística del règim franquista per a la creació d’un «art espanyol» i cridar l’atenció de dos dels galeristes més importants d’aquell moment: Daniel Cordier i Pierre Matisse. A través de les seves galeries de París i Nova York, les obres d’ambdós artistes es consolidaren internacionalment i s’incorporaren a nombroses col·leccions públiques i privades d’arreu del món.

«Com si els esguerrats, sargits, cosits i filats –tots termes intercanviables entre les obres de Millares i Rivera– fossin els gestos sublimats d’aquesta violència infligida a la societat civil.»
– Carles Guerra, comissari de l’exposició

SELECCIÓ D’OBRES

Manuel Rivera, Composición 8, 1957
Tècnica mixta (tela metàl•lica, filferro i metall) sobri bastidor de metall i fusta
100 x 72.5 cm

Manolo Millares, Cuadro 186, 1962
Tècnica mitxa sobre xarpellera
130.2 x 97.8 cm

EL COMISSARI

Carles Guerra (Amposta, 1965) és crític d’art, docent i investigador. Ha estat director de la Primavera Fotogràfica, director de la Virreina Centre de la Imatge, conservador en cap del MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona i, entre 2015 i 2020, director de la Fundació Antoni Tàpies. Les seves investigacions s’han ocupat de les pràctiques dialògiques en els camps de l’art i la cultura visual. Les pedagogies crítiques, les pràctiques documentals i les condicions de la producció cultural sota el postfordisme han centrat un bon nombre de les seves publicacions. Ha estat professor associat de la Universitat Pompeu Fabra i membre de l’equip docent del Center for Curatorial Studies (CCS) de Bard College. A més d’una extensa nòmina d’exposicions monogràfiques que inclouen artistes com Perejaume, Joaquim Jordà, Xavier Ribas, Ahlam Shibli, Art & Language, Allan Sekula, Susan Meiselas, Harun Farocki, Oriol Vilanova i Ariella Aïsha Azoulay, ha tingut cura de projectes com 1979. Un monument a instants radicals o Antoni Tàpies. Biografia política, amb els quals ha intentat respondre al llegat de la modernitat des de la urgència que reclama articular una història potencial.