Saura. Tragèdia – Creació

Saura. Tragèdia – Creació

Mayoral es complau a presentar l’exposició Saura: Tragèdia – Creació, després d’una primera retrospectiva sobre l’artista organitzada l’any 2005. La mostra conté una quinzena de peces creades per Antonio Saura, entre les quals hi ha olis pertanyents a les dècades de 1950 i 1960, així com diverses composicions en paper. L’exposició compta amb la participació de Luca Massimo Barbero.

Saura: Tragèdia – Creació inclou l’obra mestra Salvatierra (1957), exhibida el 1958 a la 29a edició de la Biennal de Venècia, a més d’una selecció de Damas, obres en les quals la figura femenina apareix representada de maneres diferents i alhora semblants. En paraules del mateix Saura, van néixer d’una “necessitat imperiosa de cridar,” d’un desig “d’expressar-se al preu que fos, de fer seva fins la darrera gota d’energia de l’univers.” Aquestes obres inauguren una nova etapa en l’imaginari de Saura, amb la idea que la forma pictòrica sorgeix d’una mena de combat “cos a cos”, sense considerar aspectes com la composició, el color o l’equilibri —Stima (1959) i Pandora (1960) en són bons exemples.

Són pintures fruit de la confrontació; d’una batalla que transforma la matèria inerta en un moviment que s’origina en el “desig figuratiu.” Totes les obres exemplifiquen de quina manera Saura havia estat cercant una nova forma de representació a través d’un material que dugués l’estigma i la marca de la humanitat. Les relacions entre la figuració i l’abstracció, entre la terra i els éssers vius, i entre aixecar-se i enfonsar-se són també evidents, i ens demostren que era plenament conscient de l’equilibri inevitable, dramàtic i joiós entre l’home i la seva existència, com veiem, per exemple a 40 Superposiciones (1975).

Tal com Luca Massimo Barbero assenyala al seu text per al catàleg de l’exposició: “La seva tria cromàtica, en aquest període gairebé
sempre dominada pel negre i el blanc, o pels tons grisos, està vinculada a aquell peculiar silenci ple de gestos i escomeses, característic de les pintures dels grans mestres espanyols. La referència més clara a la relació amb la història i la política, però també a la investigació de la dimensió humana i figurativa, no pot ser altra que Goya, com molts ja han posat de manifest anteriorment. El sentit més dràstic, radical i controvertit de les teles de Goya es troba en la relació del mestre espanyol amb la representació del cos i, de manera especial, amb la idea del retrat que, més enllà de l’efígie, se centra intensament en l’expressió. Això transmigra en una idea de pintura dramàtica i lliure que Saura estava desenvolupant perquè es convertís en ‘l’expressió d’una realitat total.’”

Amb aquesta exposició reivindiquem que el missatge de Saura encara és rellevant avui: si tracem un arc temporal, podem enllaçar el seu missatge a llocs comuns com ara el dolor causat per la crueltat humana, el patiment provocat per les desigualtats socials, els abusos comesos per les classes dominants i la hipocresia dels polítics. Tots aquests missatges prevalen i són evidents en l’obra de Goya, en l’art del segle XX i en la cultura i la societat actuals.

Per acompanyar aquesta exposició, hem editat un catàleg que recull textos de l’especialista Luca Massimo Barbero, del mateix Antonio Saura, i d’altres experts en l’artista i el seu context, com són Michel Tapié, Yvon Taillandier, Julián Ríos i Dore Ashton. A més a més, una acurada selecció de fotografies de Jean Marie Del Moral, Leopoldo Pomés, Francesc Català-Roca, Jaume Blassi, Ramón Masats i Giacomelli il·lustren el procés creatiu de l’artista, així com el seu taller de Conca.

A l’hora de dur a terme el projecte, ha estat imprescindible la col· laboració de la Fondation Archives Antonio Saura (Ginebra), del Centre de Documentació i la Biblioteca del MACBA (Barcelona), de l’Archivio Storico delle Arti Contemporanee (ASAC) Fondazione La Biennale di Venezia (Venècia) i dels Pierre Matisse Gallery Archives de la Morgan Library & Museum (Nova York).

Sobre Antonio Saura
De formació autodidacta, Antonio Saura (Osca, 1930 – Conca, 1998) va començar a pintar i a escriure als quinze anys, quan una tuberculosi va mantenir-lo reclòs a casa durant cinc anys. El 1952 viatja per primera vegada a París. A partir d’aleshores, la seva obra evoluciona gradualment des d’un surrealisme inicial fins a l’abstracció. L’any 1957 funda el grup El Paso a Madrid, juntament amb els també pintors Rafael Canogar i Manolo Millares. El fet de limitar la seva paleta de colors al negre, el gris i el marró el va dotar d’un estil propi, molt personal i independent dels moviments i tendències de la seva generació. El 1971 abandona la pintura sobre tela (que reprendria de nou el 1979) per tal de concentrar-se en l’escriptura, el dibuix i la pintura sobre paper. El 1977 comença a publicar els seus escrits. De 1983 a 1998 retorna al seu conjunt de temes i figures, i el desenvolupa novament de forma magistral.

Sobre l’especialista
Luca Massimo Barbero és el director de l’Istituto di Storia dell’Arte della Fondazione Giorgio Cini i comissari auxiliar de la Peggy Guggenheim Collection, ubicats tots dos a Venècia. Entre els anys 2009 i 2011, fou el director del Museo d’Arte Contemporanea Roma (MACRO). Ha impartit conferències a diverses universitats italianes i ha comissariat importants exposicions sobre informalisme europeu i expressionisme abstracte, així com un cert nombre de catàlegs, entre els quals cal destacar la publicació el 2013 del catalogue raisonné de les obres en paper de Lucio Fontana.