Zao Wou-Ki a propòsit de Joan Miró
Zao Wou-Ki a propòsit de Joan Miró
Mayoral presenta una exposició inèdita de dos artistes, d’horitzons llunyans, que van crear nombrosos vincles des que es van trobar el 1952 a la galeria Pierre. Malgrat portar-se 27 anys Joan Miró (1893-1983) i Zao Wou-Ki (1920-2013) tenien en comú l’amor per la poesia, una gran sensibilitat lírica pel gest, el signe i la llum, així com amistats compartides amb els marxants d’art Pierre Loeb i Pierre Matisse, amb l’historiador de l’art Jean Leymarie i amb l’arquitecte Josep Lluís Sert, que va fer el taller de Joan Miró a Mallorca i la casa-taller de Zao Wou-Ki a Eivissa.
Salomé Zelic, comissària de l’exposició, reuneix obres que permeten descobrir en els dos artistes elements i inspiracions comunes, prenent com a punt de partida un dibuix que Zao Wou-Ki va enviar a l’artista català el 1978 —en ocasió del seu 85è aniversari— amb aquesta dedicatòria: «A Joan Miró, el més jove de tots nosaltres».
París, bressol de les avantguardes del segle XX, fou la ciutat d’adopció de Joan Miró des de 1920 i un amor a primera vista per a Zao Wou-Ki, a més del lloc on es van trobar els dos artistes. En acabar la guerra, Joan Miró, que hi va fer estades regularment, fou per a per a la jove generació una referència ineludible, sempre al cor dels seus intercanvis. Pel que fa a Zao Wou-Ki, hi va rebre ràpidament el suport de tots «aquells que seran algú» com Sam Francis Hans Hartung, Maria Helena Vieira da Silva, Pierre Soulages i també grans figures de la modernitat, com ara Picasso, Giacometti, i naturalment, Joan Miró. Fou la gran època de la Segona Escola de París.
París els reuneix i la seva admiració per Paul Klee segella aquest vincle per sempre. Tant per a Joan Miró el 1924 com per a Zao Wou-Ki el 1951, la descoberta de les obres de Paul Klee és una revelació i un punt d’inflexió decisiu cap a l’abstracció. Cadascú en un moment diferent s’inspira en els jocs de lletres de Klee i crea un repertori de signes personals que li permetrà deslliurar-se de la representació clàssica de la realitat. D’una banda, Joan Miró es basa en els ideogrames imaginaris de la imatgeria medieval i de les pintures murals de Catalunya, i, de l’altra, Zao Wou-Ki es nodreix de les inscripcions arcaiques gravades en els ossos oraculars i en els bronzes de la dinastia Chang per construir el seu nou llenguatge plàstic. A Femme et oiseau V/X (Dona i ocell V/X) (1960) el signe esdevé cada vegada més abstracte. Joan Miró «es diverteix» amb la rugositat de la tela, utilitza el jute com un color i renova els llaços amb una imatgeria primitiva.
Deixant de banda la diferència generacional, és al voltant d’aquest qüestionament plàstic, de l’ús del signe com a eina d’expressió i com a nou llenguatge possible que els dos artistes fonamentaren la seva relació.
La sensibilitat poètica és un altre dels temes fonamentals que lliga el procés creatiu de Joan Miró i el de Zao Wou-Ki. Tots dos s’envolten d’amics poetes: Guillaume Apollinaire, Alfred Jarry, Blaise Cendrars, Paul Éluard o Tristan Tzara en el cas de Joan Miró; Henri Michaux, René Char en Zao Wou-Ki. Ni els uns ni els altres fan diferència entre la pintura i la poesia.
«Que la meva obra sigui com un poema musicat per un pintor»
Joan Miró
«En la pintura xinesa, pintura i poesia estan íntimament relacionades, fins al punt que no és estrany que s’escrigui un poema en una part buida del quadre […]. Sento aquestes dues expressions com si fossin part d’una mateixa naturalesa, físicament.»
Zao Wou-Ki
L’exposició subratlla la voluntat constant de renovació de Joan Miró. El punt àlgid és la sorprenent tela de 1974, Peinture (Projet pour une tapisserie) [Pintura (Projecte per a una tapís)], que demostra entre d’altres coses els seu coneixement i el seu compromís envers l’action painting de l’Escola de Nova York. Aquesta obra és testimoni de la creativitat sense fissures de Miró en els anys immediatament precedents a l’última gran retrospectiva feta en vida de l’artista, al Grand Palais el 1974. Joan Miró hi reuneix totes les seves influències: els regalims de tinta negra, un collage aïllat de dues peces de llana vermella i una empremta de mà negra, evocadora d’un dels símbols de l’ànima. Aquesta tela dialoga amb 17.02.71-12.05.76 de Zao Wou-Ki, una obra que va pertànyer a la col•lecció personal de Jean Leymarie, comissari de la retrospectiva de Miró de 1974 esmentada abans i de la de Zao Wou-Ki de 1981. L’obra és testimoni de l’especial atenció que l’artista presta al gest i a la llum.
En aquesta gestualitat alliberada es distingeix també el gust comú per la utilització de la tinta negra, en referència a la cal•ligrafia però també per l’ús del buit amb sentit, com en el gran format de 2007 Untitled (Sense títol) de Zao Wou-Ki, prestat pel Museu de l’Hospice Sant-Roch d’Issoudun, que va rebre una donació de la col•lecció personal de l’artista.
Aquesta exposició mostra per primera vegada fins a quin punt aquests dos artistes, sorgits d’horitzons llunyans, es retroben en nombrosos camps de recerca estètica, pictòrica i poètica.
SELECCIÓ D’OBRES
Zao Wou-Ki, Sans titre, 1978
Aiguada de tinta i de tinta xinesa sobre paper
38,3 x 28,2 cm
Fundació Pilar i Joan Miró, Mallorca
Joan Miró, Peinture (Projet pour une tapisserie), 1973-74
Pintura d’interior, oli i llana sobre fusta
197 x 122 cm
Zao Wou-Ki, 17.02.71-12.05.76, 1971-76
Oli sobre tela
73 x 100 cm
La llista de reproducció de Zao Wou-Ki i Joan Miró
La música va ser una gran font d’inspiració tant per a Zao Wou-Ki com per a Joan Miró. Per això hem seleccionat una sèrie de peces musicals que revelen connexions entre els dos artistes i els compositors. Aquesta llista de reproducció acompanya l’exposició «The Youngest Among Us All: Zao Wou-Ki on Joan Miró».
Erik Satie, Yuki Takahashi : Gymnopédies: I. Lent (1988)
Les Gymnopédies són tres composicions per a piano amb les quals Erik Satie va intentar trencar amb la «música de saló» convencional del segle XIX. La melodia de la peça fa servir dissonàncies deliberades, per bé que suaus, contra l’harmonia; d’aquesta manera, produeix un efecte picant i malenconiós que encaixa amb les indicacions d’interpretació, que són de tocar la peça «dolorosament» (douloureux). Igual que Joan Miró, Satie era un artista revolucionari. L’any 1969 Miró va crear quatre gravats i aiguatintes per tal d’il•lustrar el llibre Erik Satie: Poems and Songs, una obra que l’editor Louis Broder volia publicar però que no va veure mai la llum.
Pierre Boulez : Incises (1994)
Incises per a piano sol és una peça de Pierre Boulez composta el 1994 com una prova per al Concurs Internacional de piano Umberto Micheli de Milà. L’any 1998 Boulez en va crear una versió més desenvolupada (per a tres pianos, tres arpes i tres instruments de percussió) anomenada sur Incises. El 1954 Zao Wou-Ki, per a qui la música representava una important influència a l’hora de concebre les seves creacions, va assistir als concerts del «Domaine musical», organitzats per Boulez i celebrats al Petit Théâtre Marigny. El disseny de la coberta per al disc Les Concerts du Domaine musical (Disques VÉGA), de 1960, es va basar en un esbós original de Zao Wou-Ki.
Edgar Varèse : Poème électronique (1958)
Zao Wou-Ki va pintar Hommage à Edgar Varèse un any abans de la mort del compositor. Es tracta d’una pintura clau en la seva obra, la primera d’una sèrie de teles de grans dimensions que va començar durant la dècada del 1960. Com Varèse, Zao Wou-Ki juga amb accents dinàmics i rítmics, així com amb masses de color en moviment a fi de crear espais que s’interpenetren i s’obren al misteri.
Duke Ellington : Jive Jam, Live at the Côte d’Azur (1966)
El juliol de 1966, Duke Ellington (piano), John Lamb (baix), i Sam Woodyard (bateria) van homenatjar Joan Miró a la Fundació Maeght de Sant Pau de Vença quan van tocar la fantàstica peça Blues for Joan Miró. Aquell estiu, entre el 26 de juny i el 29 de juliol, Duke Ellington, juntament amb Ella Fitzgerald, va participar en un festival de jazz a la Riviera francesa on va interpretar aquesta peça Jive Jam.
Mira la interpretació de 1966 de Blues for Joan Miró (Blues per a Joan Miró) de Duke Ellington en Youtube.
Claude Debussy, Alain Planès : Suite bergamasque : I, Prélude, Moderato (composé v. 1890)
Aquesta és una de les obres per a piano més famoses del compositor, inspirada pel poema del seu amic Paul Verlaine «Clair de Lune». Debussy va tenir un paper indiscutible en la renovació de l’escriptura simbòlica i la música instrumental. El pianista Alain Planès, un bon amic de Joan Miró i qui l’ha descrit com el «pintor més musical que existeix», interpreta la Suite bergamasque de Claude Debussy.